selecció de bàsquet paralímpic FEDDI espanyol: un or pútrid i emètic
Confesso que una sentència feta pública la setmana passada m’ha deixat literalment aclaparat; encara més: avergonyit. No és que faci l’ingenu, al contrari, però vaig creure que això no es donava des de l’època del Lazarillo de Tormes, que no era precisament un esportista. Les medalles d’or aconseguides per Espanya als Jocs Paralímpics de Sydney de l’any 2000 van ser obtingudes mitjançant l’estafa, l’engany i l’ofensa a tots els paralímpics del món, que són aquells que estan afectats d’alguna deficiència física o psicològica que competeixen en condicions d’excepció.
L’any 2000 es va presentar a Sydney, en la modalitat de bàsquet, un equip espanyol de suposats paralímpics –només n’hi havia dos, entre un conjunt de dotze jugadors–, dirigits per un xoriço –no crec que hi hagi cap més nom, i no escau el “presumptament”– anomenat Fernando Martín Vicente, president llavors de la Federació Espanyola de Discapacitats Intel·lectuals (Feddi). L’estafa es va poder fer amb l’ajuda d’una psicòloga, Laura del Peso, de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, amb més títols acadèmics en el seu currículum que Bertrand Russell –i que no assenyalo aquí perquè ocuparien mig article per a vergonya del gremi–, i la pedagoga Marian Viescas, de qui asseguraven que era una altra autoritat en la seva matèria.
Els van guanyar a tots i de quina manera. Contra la Xina van haver de parar perquè portaven un 30 a 0, i el xoriço en cap, o el seu ajudant, l’entrenador, els van advertir que abaixessin el ritme perquè es podia descobrir el pastís. A la final estaven impressionats perquè Rússia els ho estava posant difícil quan van detectar que dos dels basquetbolistes no devien ser deficients psíquics “perquè jugaven molt bé”, cosa que diu moltes coses de la capacitat esportiva dels nostres compatriotes, inquiets davant un adversari que intuïen que havia enganyat amb dos suposats “deficients psíquics”, quan ells en tenien deu.
Tota aquesta història em produeix un neguit infinit. No només per l’estafa i la impunitat amb què van actuar, sinó perquè és un fet no gens presumpte, sinó evident i provat, que va passar l’any 2000 i que acaba de ser jutjat ara, tretze anys més tard, que ha estat sentenciat com una mostra més de la inquietant lleugeresa que genera la llei de l’embut en la nostra egrègia judicatura. Tots absolts tret del xoriço responsable, que ha de pagar 5.400 euros de multa.
Però la cosa té més suc, perquè l’objectiu era aconseguir subvencions i suports publicitaris que en cap cas no van arribar als esportistes “paralímpics” de veritat sinó als interessos del cap. Si un és capaç de ficar deu estafadors en un equip de dotze, què pot arribar a fer amb els milers d’euros de promocions, ajuts i presumptes beques per a discapacitats?
És com un quadre de Goya o de Solana d’una Espanya que és allà i que crèiem que s’havia dissolt quan fermentava la bombolla. Una situació com la d’aquests caps de Caixa Penedès que no van tenir més remei que assistir a una sessió del Parlament de Catalunya i que van fer el mut mentre els deien estafadors i mafiosos. Per 7,4 milions d’euros de jubilació, més el que deuen haver sostret “presumptament” durant els anys del seu mandat... Hi hauria milers de ciutadans disposats que els diguessin de tot si els donessin una mínima part d’aquestes estrenes. “Afarta’m i digue’m passerell!”, diu un vell refrany. Que em diguin el que vulguin si per cada exabrupte em trec cent mil euros.
El més graciós, per dir-ho d’alguna manera, és que tota aquesta història dels Paralímpics a Sydney l’hem coneguda gràcies a un xicot alt, basquetbolista, periodista en atur, que s’hi va apuntar davant la possibilitat de fer el reportatge de la seva vida, ficat entre els deu falsos discapacitats del bàsquet. Carlos Ribagorda va ser el que va denunciar l’afer, i si s’hagués atingut a les conclusions del fiscal li haurien caigut dos anys de presó, desconec si com a col·laborador en l’estafa esportiva espanyola en els Jocs Paralímpics de Sydney o per haver donat feina a la fiscalia denunciant-ho. Es va salvar pels pèls per a advertència del gremi. Nano, tranquil, ara ja saps quines són les regles: mirar, escoltar i callar!
Dos aspectes inquietants i per als quals no tinc resposta, i si en tingués cap no la podria exposar per autocensura. Com va aconseguir el magnífic equip d’advocats del xoriço principal demorar el judici durant tretze anys? I la segona: el dia que la justícia es decideixi a entrar al món de l’esport competitiu, que seria millor denominar “esport de mercat”, el futbol per exemple, acabarà ensorrant-se l’últim mite dels idiotes.
19-X-13, Gregorio Morán, lavanguardia
Aquesta és una història que ens remunta a l’Espanya d’una altra època. L’epíleg va tenir lloc dilluns passat, quan l’Audiència Provincial de Madrid va tancar el cas amb una multa de 5.400 euros per a Fernando Martín Vicente, l’expresident de la Federació Espanyola d’Esports per a Discapacitats Intel·lectuals (Feddi), condemnat per un delicte continuat de falsedat en document oficial i un altre d’estafa. Els fets es refereixen a l’or que va guanyar l’equip de bàsquet paralímpic espanyol en els Jocs de Sydney 2000, medalles que es van tornar quan es va demostrar que només dos dels dotze jugadors tenien algun tipus de discapacitat.
EFE Els guanyadors de la medalla d’or olímpica, després de derrotar Rússia a la final de Sydney 2000
El procés, que ha durat tretze anys, va arribar a la vista oral amb 19 encausats (entre directius, jugadors i tècnics), però un acord entre les parts va derivar en un pacte de darrera hora pel qual només es condemnava Fernando Martín, a qui se li aplicaven els atenuants de les dilacions indegudes i la reparació del mal. Temps enrere, Martín havia fet efectiu el pagament de 142.335 euros per fer front a les responsabilitats civils i retornar els diners defraudats en cobrar les subvencions.
Segons la documentació analitzada per l’Audiència, la suma de totes aquelles subvencions va pujar a 31,6 milions de pessetes de l’època (180.000 euros), diners que els jugadors no van veure perquè, “ignoraven que tenien dret a percebre’ls i la seva firma va ser falsificada a tots els rebuts”. Segons aquest escrit d’acusacions, “tampoc no es van realitzar les concentracions previstes abans dels Jocs, però les despeses sí que es van cobrar, sempre amb factures falses”, tota una trama ordida per Fernando Martín, “l’únic que tenia firma a la Feddi per la seva condició de president i el que ho havia disposat tot en benefici propi”.
Poques de les persones que van participar en els fets s’avenen a parlar del cas aquests dies. Ho va fer dilluns, a la sortida de l’Audiència, Carlos Ribagorda, periodista i un dels integrants de l’equip, que, segons la seva versió, va jugar aquells Jocs com a infiltrat per viure des de dins la trama i poder destapar –i explicar– l’escàndol. Explica Ribagorda, que fa gairebé dos metres, que “a mi, com a d’altres, ens van reclutar de campionats municipals. El president volia un grup competitiu perquè l’única manera d’aconseguir més premis i subvencions per a l’esport discapacitat era des de l’èxit en els Jocs. I a més, tothom feia el mateix”.
L’equip espanyol va arrasar. Explica Ribagorda que en alguns partits, com per exemple contra la Xina, ja guanyaven de 30 punts en el segon quart, i “l’entrenador ens demanava que abaixéssim el pistó perquè no es notés tant”. No és l’única trampa. En arribar a l’hotel el coordinador va demanar als jugadors que omplissin els formularis amb lentitud, per no despertar sospites. La final, contra Rússia, va ser una altra cosa. “Aquests sí que ens van fer suar”, recorda Ribagorda. “Ens van fer jugar de tu a tu i va costar guanyar-los (87-63). Com a mínim en tenien tres que eren millors que nosaltres i, sens dubte, tampoc no eren discapacitats”.
L’arribada a Madrid, ja amb la medalla al coll, també va tenir la seva anècdota. La Federació va demanar als jugadors que es deixessin barba, es posessin gorres i ulleres negres i no concedissin entrevistes. Mesos després, Ribargorda ho va denunciar tot a la revista Capital. Però la denúncia de Ribagorda no va ser la primera. Els primers van ser periodistes de Radio Alcalá que coneixien diversos jugadors i van començar a veure que alguna cosa feia pudor de socarrim. N’hi ha més. L’article de Ribagorda es va publicar al desembre, però al novembre va revelar la trama a Gigantes del Basket. El seu director de llavors, Paco Torres, considera que Ribagorda només es va avenir a publicar la seva història una vegada destapat l’afer. En el top ten dels deu escàndols més importants de la història de l’esport, segons The Guardian, tot això ja és història. L’únic condemnat va sortir dilluns de l’Audiència per la porta de darrere, amb un BMW i seguit d’un Mercedes amb els seus guardaespatlles. El seu advocat, José Antonio Choclán, va qualificar l’acord com “una solució pràctica”.
14-X-13, C. Novo, lavanguardia