Madrid, presonera de l’immediatisme partidista

Madrid no ha entrat en decadència –qui faci aquest diagnòstic crec que exagera–, però comença a acusar de manera ben visible els estralls de la crisi. Madrid va posar en marxa la turboeconomia del ciment i el maó. Va perforar 28 quilòmetres de la serra del Guadarrama per portar l’AVE a Castella, Galícia, Cantàbria i el País Basc –el túnel ferroviari del Guadarrama és una de les obres d’enginyeria civil més grans del sud d’Europa en els últims quinze anys–. Va cancel·lar, el 2002, el corredor mediterrani del mapa de les prioritats europees. Va portar l’alta velocitat a València i va donar per inaugurat el Madriterrani. Va colonitzar Toledo. Es va ramificar a Ciudad Real. Va construir Ciudad Valdeluz al costat de l’estació de l’AVE de Guadalajara. Es va aproximar a les muralles d’Àvila. I va tenir l’extraordinari deliri de Seseña.

     La regió de Madrid va molt més enllà dels seus límits administratius. Abans d’estavellar-se a principis dels anys vuitanta, el Partit Comunista d’Espanya va ser l’únic que es va atrevir a proposar un mapa real. En l’hora zero de les autonomies, el PCE va plantejar una regió centre que inclogués tota l’àrea d’influència de la capital d’Espanya i li imposés obligacions directes de solidaritat territorial. La UCD no ho va voler. (En aquell temps Madrid encara votava l’esquerra).

Madrid no cau a trossos, però està encaixant cops del tot inimaginables durant la fase galàctica. El forat de Bankia, la fallida de les autopistes radials, el declivi d’Iberia, la sequera de Barajas quan tot semblava molt ben organitzat per a una perfecta centralitat aèria, i la infausta derrota de la candidatura olímpica amb set mil milions de deute municipal a sobre. (I el corredor mediterrani, ves per on, altre cop al mapa de les prioritats europees).

20-X-13, Enric Juliana, lavanguardia