"L’atracament", Pilar Rahola
L’entrevista que Josep Cuní va fer divendres a Santos Ruesga, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAM i únic membre del comitè de dotze experts que va votar en contra del text base del càlcul de revalorització de les pensions (i que a sobre el Govern espanyol ha empitjorat), hauria de ser un fenomen viral. En qualsevol cas, aconsello que tots els que puguin escoltin aquells 13,28 minuts de clatellades a una decisió que danyarà considerablement el feble poder adquisitiu dels jubilats. Dit de manera col·loquial, el Govern central acaba de perpetrar un atracament a les pensions, per la via de no revalorar-les a través de l’IPC. Segons Ruesga, els pensionistes trigaran 35 anys a recuperar la pèrdua de poder adquisitiu que significa aquesta reforma, i això, atesa l’edat de la franja social de la que parlem, és un autèntic sarcasme. I en diu més: la pèrdua, per a una pensió mitjana, pot situar-se en els 900 euros anuals. Té raó l’Executiu quan assegura que les pensions ni es congelen, ni es baixen, però calculen l’augment d’una manera que les sacseja seriosament.
Sens dubte, considerar que 2,37 euros de pujada permeten assumir l’augment del cost de la vida és una burla en plena cara. El Partit Popular, doncs, ha fet allò que sempre va prometre que no faria: tocar les pensions. I, com diu Santos Ruesga, ho ha fet de la pitjor forma, perquè ha canviat la “filosofia constitucional” que garantia un augment en funció de l’augment del cost de la vida.
Lleig, lleig, lleig. Dolent, dolent, dolent. I és lleig i és dolent tant pel que significa per a un sector tan sensible de la societat com són els jubilats, com és lleig i dolent en paral·lel a altres decisions governamentals, inexplicables en termes comparatius. Som davant d’un govern que ha salvat bancs insalvables, les bogeries financeres dels quals tenien el beneplàcit de consells d’administracions ben plens de càrrecs polítics. A més, amb aquestes bogeries es van pagar obres faraòniques; un govern que manté la megalòmana voluntat de fer AVE arreu, fins i tot posant una estació en un poble que té 28 habitants, però és incapaç de resoldre infraestructures bàsiques per a l’economia; un govern que fa amnisties fiscals, però és inepte en la lluita contra el gran frau; i un govern el partit del qual ha tingut de tresorer Alí Babà i els seus quaranta comptes suïssos, a banda de les presumptes comissions del totxo públic. Si afegim les retallades en matèria social, dependència, medicaments, etcètera, el pes de la crisi econòmica recau de forma brutal sobre els sectors més desprotegits, i d’una manera evident i cruel, sobre la nostra gent gran, la qual cosa és encara més greu que l’atracament a les inversions a Catalunya. Perquè un govern pot defensar el que és difícil, fins i tot el que és indefensable, però no pot justificar el càstig al sector més vulnerable de la societat.
Això, i perdonin la claredat, és una indecència.
2-X-13, Pilar Rahola, lavanguardia