nens assassinats: consum de públic espectador en la societat de l’espectacle cutre, ronyós i cañí

chiste eutanasiaL’ expressió ha de ser igual de surrealista com ho era allò de la guerra preventiva, però estic començant a sentir repugnància preventiva. No crec que m'equivoqui si asseguro que el desgraciat esdeveniment de la mort violenta d'aquesta nena gallega es convertirà en el xou mediàtic de l'any, i probablement dels anys següents. Ho té tot per alimentar la morbositat més primitiva dels ciutadans: herència, adopció, violència, pares, avis, i al bell mig de tot plegat l'assassinat d'una neneta que va venir de l'altra part del món per tenir una segona oportunitat, i va acabar brutalment assassinada.

És a dir, serà la nova Marta del Castillo o el nou cas Bretón que nodrirà tertúlies de tota mena amb el seu exèrcit d'experts en cabells, els seus psicòlegs analitzant el perfil dels presumptes assassins, els seus amics dels policies amb informació privilegiada i etcètera. Encara que només serveixi per deixar-ho escrit –i sense cap intenció de fer mèrits– personalment ja m'he negat a dos debats sobre el tema, i just comença l'espectacle. Per això sento aquesta mena de fàstic a la prèvia, perquè em temo la quantitat de brutícia mediàtica que ens caurà al damunt amb l'excusa de la mort d'aquesta nena. Només que sigui semblant al cas Bretón, podem augurar que serà absolutament macabre i absolutament repugnant.

Per què?, em pregunto sempre que intento reflexionar sobre aquesta qüestió. Per quin motiu té tanta audiència l'esmicolament morbós d'un cas d'aquesta naturalesa, arrossegant els detalls de l'assassinat d'una nena per centenars de taules públiques, on es perpetren judicis paral·lels, alhora que es ven com a informació seriosa el que és pur negoci de la mort? Perdonin la contundència, però no sento cap empatia, ni em veig capaç de trobar cap argumentació que justifiqui aquestes escombraries, tot i saber que són molt pocs els mitjans que no cauen en la temptació. Perquè sigui com sigui, l'espectacle de la mort arrossega milions de persones davant el televisor, i la seva força magnètica dispara les audiències.

Ergo, el problema el tenim nosaltres, excelsos ciutadans de bé que gaudim i fruïm amb aquest circ sinistre. Josep Cuní va dir al seu moment que, malgrat que el tractament periodístic de les nenes d'Alcàsser va motivar un gran escàndol, i fins i tot es va emportar la carrera d'algun periodista, el cert és que l'esmentat tractament va arribar per quedar-se. Des d'aquell moment, tots els casos de nens assassinats han tornat a ser un Alcàsser, amb la diferència que ara ja no ens escandalitzem. D'alguna manera ens hem vacunat davant el lògic pudor que hauríem de sentir per aquest macabre exhibicionisme. Com si haguéssim adormit la consciència. Així que preparem-nos per a l'espectacle, detalls, imatges, especulacions, judicis, el pur fàstic, i després recordem que existeix el menjar porqueria perquè el consumim massivament.

29-IX-13, Pilar Rahola, lavanguardia

Amb el crim de la nena Asunta, a la tele li ha tocat la loteria. Aquest crim ha començat a omplir els llargs matins de Telecinco (Ana Rosa Quintana) i Antena 3 (Susanna Griso) amb un gran èxit de públic. Els joglars i els cecs cantaven crims com aquest a les places dels pobles i la gent s’hi arremolinava. Ara ho expliquen els periodistes de successos. Els dos canals privats han desplaçat a Santiago de Compostel·la els seus equips i han convocat els seus especialistes en crònica negra a les taules dels platós. I veuen pujar les quotes de pantalla. La mort és a la televisió el que la pilota al futbol: es tracta de tocar-la bé, moure-la amb gràcia i no perdre-la mai de vista. Per això darrere un crim en ve un altre. La nena Asunta pren el relleu dels nens de José Bretón. Els nens morts són gol en camp contrari, puntuen més. Vénen mesos de capítols i capítols sobre la nena Asunta, anirem sabent com, quan i on va morir, i per què, i com, quan i on va ser adoptada, i què diuen els xinesos, i què se sap dels seus pares biològics, i com són les amigues i els amics de la nena i els seus professors, i ho sabrem tot de la mare, la nostra Medea contemporània, si va ser adoptada o no pels seus pares, i quin patrimoni tenien, i què deia el testament, i si l’àvia era freda o consentidora amb la mare i si el pare era exigent o distant i si això la va convertir en advocada psicòpata, i com va ser la joventut de la mare i la seva relació amb les seves amigues i amb la seva parella, l’exmarit periodista (i sabrem quins articles ha escrit i quins són els seus verbs favorits), i perquè van decidir adoptar la pobra nena Asunta, i ho sabrem tot del que la nena escrivia en el seu blog, i debatrem sobre com va morir l’àvia i al cap d’un any l’avi, tant sans que estaven tots dos!, i per què a ningú no se li va ocórrer fer-los l’autòpsia abans d’incinerar-ne els cadàvers, i si es pot saber per les cendres de les urnes –o han estat ventades?– si hi va haver sedants o verins als seus cossos, per no parlar de tot el que ens revelarà el cosset de la pobra nena Asunta...

29-IX-13, Víctor-M. Amela, lavanguardia

heduardo251008.jpg