bisbat en contra de l’ètica (i, només faltaria, l’educació sexual)
Els preparatius per a la primera comunió tenen lloc només a les classes de catequesi i a les de religió. “Els pares que opten per enviar els seus fills a les classes d’ètica els exclouen de la primera comunió”, escriuen els bisbes. Així, fins i tot una evidència es converteix en una amonestació i una amenaça.
I és que els bisbes, després de triomfar quan, a la caiguda del comunisme, el primer govern democràtic va restablir l’assignatura de religió a les escoles, mai no van acceptar que per als alumnes agnòstics es donés ètica. A més, els bisbes troben natural que mentre religió s’ensenya dues vegades per setmana al mig d’altres classes, de manera que alumnes no creients no tenen res per fer, ètica es doni només una vegada per setmana i gairebé sempre com a última classe. I això que ètica s’ensenya només en un 5% de les escoles públiques.
Els bisbes creuen lògic que les autoritats no tinguin control sobre els continguts donats a classe de religió, que mestres molt poc cultes converteixen en oracions rutinàries i denúncies de la cultura anticristiana. Tot i així, l’episcopat exigeix que religió sigui una assignatura com una altra qualsevol. Quan el Govern objecta, els bisbes ataquen: “El Ministeri d’Educació fa molt per rebaixar el rang i suprimir la religió com a assignatura escolar”, va dir Stanislaw Gadecki, vicepresident de la conferència episcopal.
Un altre reflex de la mateixa actitud és l’opinió sobre l’educació sexual, malgrat que és una matèria optativa i minoritària: “Davant els cada vegada més audaços intents d’introduir l’educació sexual, incompatible amb la visió cristiana de l’home, demanem els pares que vigilin el que les escoles ensenyen als seus fills. Sense el consentiment dels pares l’escola no pot executar cap programa educatiu ni permetre l’ensenyament de matèries contràries a les seves idees o directament nocives per a la moral”. No és estrany que cada vegada més pares desisteixin de religió i demanin l’assignatura d’ètica per als seus fills.
L’Església catòlica desconfia de les autoritats si aquestes no professen obertament un credo nacional-catòlic, com va ser el cas del govern anterior, del partit Llei i Justícia dels germans Kaczynski. Els bisbes temen que estan perdent autoritat moral entre els polonesos però no són capaços de veure que les causes són la seva intransigència i la incapacitat per dialogar amb una societat en plena transformació.
Una i altra vegada, jerarques catòlics acusen el Govern liberal d’embarcar-se en una campanya per eradicar el cristianisme, comparant la democràcia liberal amb el comunisme. Molts no vacil·len a qualificar la política liberal del Govern actual com un “intent d’extermini neobolxevic de la nació polonesa”.
Els bisbes rebutgen ara el nou sistema de finançament de l’Església, malgrat haver-lo acceptat després d’un any de negociació. El Govern proposa que cada ciutadà pugui destinar un 0,5% dels seus impostos a l’Església. Aquesta considera que és poc i encara en demana més.
Són impensables, en boca dels jerarques, declaracions com “qui sóc jo per jutjar”, que el papa Francesc va pronunciar a propòsit de l’homosexualitat d’alguns sacerdots. Els bisbes sí que jutgen i condemnen l’homosexualitat com a malaltia o desviació moral, i confonen les demandes de drets per a les parelles homosexuals amb una ofensiva per imposar la mòrbida cultura homosexual a la sana societat polonesa.
Els qui pretenen comprendre i tolerar, o discutir temes de controvèrsia, reben severs càstigs. Dos coneguts capellans, Adam Boniecki, director del prestigiós setmanari catòlic Tygodnik Powszechny, i el popular pare Wojciech Lemanski, van ser obligats a callar (Lemanski va ser a més apartat de la seva parròquia). Tots dos expressaven opinions sobre la fecundació in vitro i els drets dels homosexuals. En canvi, el pare Tadeusz Rydzyk, director de la poderosa Radio Maria, no només és impune malgrat la seva militància política, el seu antisemitisme i els seus atacs als que discrepen del credo nacional-catòlic, sinó que és admirat pels bisbes fins el punt de convertir-se en un poder ocult.
Els bisbes miren amb desconcert la fermesa amb què el Papa afronta casos d’abusos sexuals o pedofília entre el clergat. Va caure com una bomba la recent destitució del nunci a la República Dominicana, l’arquebisbe polonès Jozef Wesolowski, així com la recerca per la justícia d’aquell país d’un altre sacerdot polonès, Alberto Gil, pròfug després d’haver-se descobert un arxiu amb pornografia infantil a la seva parròquia.
12-IX-13, M. Stasinski, lavanguardia
