"Morts de riure", Joana Bonet
Seria un eufemisme dir que sentim estupor en escoltar els nostres polítics dissabte passat rematant la venda de la candidatura olímpica de Madrid. “Els espanyols són gent molt divertida”, deien, en un discurs més semblant al d’un relacions públiques de discoteca de la costa. Estèticament, i per una qüestió de credibilitat, hauria convingut qualsevol altre adjectiu. Imaginem aquesta Espanya divertida amb més de quatre milions i mig d’aturats morts de riure. Divertida, noctàmbula, amant de la ballaruga, com els agrada creure a aquests turistes incandescents que ignoren que aquests tablaos, saraus i capeas es munten només per a ells. Perquè el parc temàtic d’un país estereotipat en la facècia fa temps que va resultar carregós, i sobretot desajustat per a la gran majoria dels habitants. Pensem si no en tots aquests científics que s’han hagut d’exiliar per poder continuar investigant, o la comunitat cada vegada més àmplia d’expatriats que es busquen la vida on poden, tot i que enyoren casa seva. I no precisament perquè troben a faltar la festa, sinó per un estranyament força més profund, que té relació amb el sentiment de pertinença.
L’anomenat paradigma de Hemingway, alimentat per una barreja de passió sota el sol, faralaes, vi i burladeros, tenyeix encara els vidres amb què acostumem a ser vistos. Quan la Unió Europea mostra la riquesa cultural dels seus països, tria gairebé sempre un torero per plasmar la identitat espanyola. Però ara ens trobem, a més, que sembla que els seus governants tampoc no es poden abstreure de l’estereotip, precisament quan el nostre país es troba ferit per una profunda crisi que ha tocat fins i tot la seva identitat. Caldria considerar el perquè de tanta impostura.
Tòquio va saber jugar la carta del discurs emocional, i va aconseguir invertir la tragèdia i escenificar una demostració de fortalesa i determinació. A l’speach final de la candidatura madrilenya, que l’alcaldessa va assajar i interpretar amb tenacitat, va prevaler l’escapisme. “Relaxing cup of café con leche…”. Per què serveixen tants assessors? Ningú no va saber alertar de l’anglès macarrònic, de la sobreactuació, del malbaratament de prepotència? La candidatura de l’austeritat es caracteritzava per l’excés: de comitiva, gosadia, triomfalisme. De Fukushima a Tòquio, els japonesos han volgut reescriure una nova veritat on el sagrat conviu amb la solvència dels diners.
El ridícul de Madrid no és el de la seva gent ni el del seu paisatge bategant, generós, caòtic, sinó una mostra més que el distanciament de la societat respecte als polítics està directament relacionat amb com d’allunyats estan el polítics de la resta dels conciutadans.
11-IX-13, Joana Bonet, lavanguardia