"Idees d’Espanya", Oriol Pi de Cabanyes

Ja des dels orígens de la Reconquesta (que és un concepte més recent del que es creu, encunyat per Modesto Lafuente i Cánovas del Castillo, el gran cervell de la Restauració de la monarquia borbònica amb dos partits turnants), “Espanya és una fantasia armada”, segons el catedràtic d’Història Medieval Miquel Barceló a l’entrevista que li fa Josep M. Muñoz a l’últim número de la sempre interessant revista L’Avenç.

Vol dir-se: una idea d’Espanya que, de la imatge de la pensínsula Ibèrica com a unitat geogràfica (que ens remet almenys a la Hispània romana a la qual sovint es refereix com a argument d’autoritat don Paco Marhuenda), transposa una unitat política naturalísima, obtinguda per la força de la conquesta i mitjançant l’expulsió de moros, jueus i altres infidels, però unitat geopolítica interpretada sempre a la manera unitarista o uniformista.

Ortega y Gasset, que era catedràtic de Metafísica, expressa perfectament aquest essencialisme nacionalista en la seva España invertebrada (1922 ), en què s’identifica l’èxit d’una nació amb la bona organització del seu exèrcit . I de la seva idea castellanocéntrica del país surt allò d’“España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”.

Ho deia Ortega a les portes del Directori Militar de Primo de Rivera, tot influint no només en José Antonio sinó també en el jove Onésimo Redondo, que el mateix any en què neix la Segona República Espanyola crea les anomenades Juntas Castellanas de Actuación Hispánica aviat convertides en Juntas Ofensivas NacionalSindicalistas (JONS). Com a alternativa a aquesta concepció ofensiva d’una Espanya feta per Castella i només comprensible per ments castellanes s’han fet des de Catalunya grans esforços en favor d’una Espanya interpretada més d’acord amb la seva pluralitat, que no per ser negada en tantes ocasions ha deixat de manifestar-se. I amb grans impediments des que el desenllaç de la guerra de Successió, amb els seus decrets de Nova Planta, negués en la pràctica als antics territoris de la Corona d’ Aragó la seva condició de fundadors de l’Estat comú sorgit de la unitat dinàstica.