pinzellades de la crisi siriana II
Les promeses fetes per britànics i francesos als haiximites, després de la derrota otomana, que governarien un gran regne àrab unit van ser traïdes pels acords de Sykes-Picot del repartiment de l’Orient Mitjà, i de la declaració Balfour, que concedia una llar jueva a Palestina. Va ser molt efímer el tron del rei Faisal sobre Síria. El 1920 soldats francesos van bombardejar Damasc. Els bombardejos van causar la mort de mil persones i destruir barris cèntrics, i el monarca va haver de fugir.
La humiliació del poble sirià va ser més amarga. Síria, sense rei, amputada del Líban i de la Palestina britànica, va quedar dividida en petites entitats com Damasc, Alep, la muntanya dels alauites, la muntanya dels drusos, el sanjak de Der Ezor, el sanjak d’Alexandreta, ofert després a la Turquia d’Atatürk. Ara hi ha més que indicis que hi ha plans per trossejar el país en cantons com aquests.
2-IX-13, T. Alcoverro, lavanguardia
En el camp de batalla de Síria hi ha la lluita Aràbia SauditaIran, amb els seus respectius aliats, els EUA i Rússia, en la qual Turquia i Qatar apareixen com a aspirants a poders regionals.
Entre els rebels sirians, la filiació islamista ha arribat a ser garantia de rebre armes. Fins al març, el tràfic d’armes –a través de Turquia i Jordània– era molt més gran per part de Qatar que de l’Aràbia Saudita, tot i que els dos països col·laboraven en els lliuraments. Però les coses han canviat i el pes dels saudites, sobre el terreny i en la Coalició Nacional Síria –l’oposició política a l’exili–, ara és més gran.
Tot això ha coincidit en el temps amb l’abdicació, el juny, de l’emir qatarià en el seu fill i en la substitució del poderós ministre d’Exteriors i primer ministre, Hamad bin Jassim al-Thani, l’home que va portar un Estat minúscul a la primera línia de la política regional.
L’analista Vijay Prashad observa que des d’aleshores la política exterior qatariana està en ràpida decadència i assenyala que Washington creu que la manera de “desinflar” els Germans Musulmans –a qui abans va donar suport indirectament a Egipte i que estan patrocinats per Qatar– és reduir les ambicions del petit emirat. L’equació també funciona al revés: a Egipte, els Germans Musulmans han estat foragitats del poder, amb la qual cosa Qatar perd pes, mentre que el partit salafista Al-Nur, avalat pels saudites, forma part de la coalició civicomilitar encapçalada pel general Al-Sissi.
Qatar ha estat enemic i ha estat aliat dels EUA. Dóna suport a Hamàs a la franja de Gaza i va posar oficina als talibans afganesos a Doha, però també va ser un important soci en l’enderrocament de Gaddafi a Líbia. La cadena Al-Jazira ha estat molt odiada per Washington, però ara acaba d’inaugurar-se el canal Al-Jazira America...
Es va especular molt sobre l’interès dels Estats Units en la caiguda del gran ministre d’Exteriors del vell emir Al-Thani, alhora que es produïa l’ascens de John Brennan a cap de la CIA. En l’època en què Brennan va ser assessor d’Obama en política antiterrorista, segons The Wall Street Journal, va tenir de confident el príncep saudita Bandar bin Sultan al-Saud, que sembla que és l’home del moment.
Amic de George W. Bush, i de formació als Estats Units en la seva joventut, Bandar va exercir molts papers per als Estats Units a l’Afganistan i l’Iraq. Ara, convertit en cap dels serveis secrets saudites, s’hauria presentat de nou com a solucionador de problemes, fent fora a més Qatar del joc sirià. Se li atribueix haver convençut Washington que cal enderrocar Baixar al-Assad i que això és possible ajudant amb diners i armes les milícies menys radicals.
No obstant això, sobre qui ha armat els més alqaidistes, si Qatar o l’Aràbia Saudita, hi ha versions per a tots els gustos. És obvi que qui té més mitjans recluta més combatents, però la promesa de controlar i impulsar determinades milícies, acceptables per als EUA, sembla si més no optimista. Els testimonis recollits per la periodista Dale Gavlak al lloc de l’atac químic (vegeu La Vanguardia del 31/IX/2013) afirmaven que Bandar era el proveïdor de gas tòxic als rebels (a qui se’ls hauria escapat de les mans), a través d’un cap milicià saudita.
La reaparició del príncep Bandar com a gestor de l’atac dels EUA ha servit per treure la pols a una petita història sobre petroli, gas i interessos russos que podria haver explicat per què Moscou s’ha mostrat tan poc bel·ligerant davant els plans d’atac d’Obama.
El 31 de juliol, el príncep Bandar va visitar Vladímir Putin i li va oferir de tot a canvi que acceptés una resolució del Consell de Seguretat contra Síria. A saber: conservar la base naval de Tartus, garanties que els terroristes txetxens no atemptin contra els Jocs Olímpics d’hivern a Sotxi, una compra d’armes per 15.000 milions de dòlars, inversions a Rússia, un pacte per regular el preu del petroli i la promesa que l’Aràbia Saudita no permetria als estats del Golf (o sigui, Qatar) exportar gas a través de Síria perjudicant els interessos de Rússia.
Els mitjans russos van filtrar aquesta oferta i el diari de Beirut As-Safir la va publicar amb un sospitós luxe de detalls i citacions textuals, i la va atribuir a un diplomàtic occidental al Líban. La intenció, segons Vitali Naumkin, de l’Institut d’Orient de l’Acadèmia de Ciències russa, era “desacreditar Rússia” i crear dubtes sobre la seva posició respecte a Síria. Però Putin no cediria per vendre 150 carros de combat T-90 (Espanya espera que els saudites comprin 250 carros Leopard), ni tampoc acceptaria que els que financen els txetxens li cuidin la granja... Tampoc un acord sobre el preu del petroli no li interessa, segons The Daily Telegraph.
I pel que fa al gas... El 2009, Qatar va estudiar amb Turquia la construcció d’un gasoducte. L’objectiu era, una vegada més, contrarestar el pes del gas rus a Europa. Hi havia dues rutes possibles. Passant sempre per l’Aràbia Saudita, una arribaria a Turquia per l’Iraq i l’altra, per Jordània i Síria. Aquesta última era llavors la més segura. Però Damasc no va firmar, i va optar per un gasoducte Iran-sud d’Iraq-Síria en el qual hi hauria inversió russa. Si hi ha un pacte per part de Rússia, no sembla el del príncep Bandar. Però en tot el que fa referència a l’Orient Mitjà, la qüestió no és cap altra que el petroli i el gas.
2-IX-13, F. Flores, lavanguardia