deportats, enganyats, abusats, despreciats... condemnats
Al capvespre, el llogarret de Molapo se cita al voltant de la foguera. Davant la cabanya d’en Seane, tots pregunten quines notícies porta Jumanda de les terres més enllà del Kalahari. De l’altre món. Acaben explicant històries que fa 20.000 anys que es maceren a l’abric de les fogueres. Una literatura oral que atrapa: “Vaig quedar totalment seduït, no he trobat res més bonic en la meva vida”, diu José Manuel de Prada, antropòleg espanyol i un dels experts més importants en literatura del poble san. De Prada, que va viure a Sud-àfrica estudiant els boiximans, rebat la qualificació de poble prehistòric que se sol donar als san: “Són el més sofisticat de la terra”, diu. “No han estat 20.000 anys rascant-se la panxa, la seva sofisticació social i ètica és admirable, i la seva literatura no té res a envejar a la de pobles més avançats. Pel que expliquen i per com ho expliquen”. El seu favorit: la història d’amor d’un linx i l’estrella de l’alba. I de com el temps va esborrant la memòria fins i tot als més estimats. “És una metàfora meravellosa sobre l’alzheimer o la demència senil”.
La Reserva Central del Kalahari acull una de les comunitats san més antigues i amenaçades de la terra. La pressió del Govern de Botsuana, que els prohibeix caçar i cavar pous perquè ho considera incompatible amb la conservació del parc natural, intenta recol·locar-los fora del Kalahari on, assegura, pot proporcionar-los serveis públics.
La pressió funciona: en una dècada, la població san al desert del centre de Botsuana s’ha reduït un 76%.
Passa que la justificació mediambiental o humanitària del Govern trontolla quan el tot terreny deixa de botar. L’argument que la vida seminòmada, caçadora i recol·lectora dels boiximans perjudica la naturalesa casa malament amb un tall de terra descomunal al mig del desert.
Després de dies de sorra i camins sense traçar, apareix del no-res una carretera àmplia, per la qual podrien passar sense fregar-se dos camions. Als costats del camí encara hi ha branques trencades.
Mosepele i el seu marit Kepese són una de les cinc famílies que resisteixen davant un gegant. El seu poblat de Gope és a dues passes de la mina de diamants Ghaghoo, que explota des de gener la societat Gem Diamonds, amb base a Londres. El valor de la mina es va estimar en 2.500 milions d’euros. Mosepele, mare de sis fills i àvia de bastants més, mai no ha somiat amb tant. “La vida és difícil aquí, no tinc paraules per descriure-ho”, diu.
El terreny és aspre, amb esbarzers i arbustos, i l’única vida a la vista és un ramat de cabres que mastega herba seca. En realitat, Mosepele i Kepese són fugitius. Fa un temps, van arribar uns camions, els van fer pujar a ells i als seus veïns a la part posterior i els van treure del parc. “Érem molts, érem molts”, repeteixen. No van durar fora del Kalahari.
Van abandonar el camp de reassentament a les portes de la reserva, van recórrer 80 quilòmetres pel desert i van tornar a casa seva, a Gope. Ara els dos ancians diuen que no n’hi haurà prou amb la mina, que l’única capaç de treure’ls de la seva cabanya serà la mort. I haurà de venir en persona. Kepese, que vesteix una dessuadora blanca bruta i un somriure perenne a la cara, sospita per què no els permeten viure en una terra on la seva família ha sobreviscut durant generacions: “Crec que hi ha relació entre la construcció de la mina i el fet que vinguessin a treure’ns d’aquí. Ningú no ens va dir res ni ens va explicar per què se’ns emportaven, així que suposo que sí que va ser perquè volien construir la mina”. Kepese ha hagut de barallar-se amb la companyia perquè li deixin agafar aigua d’una aixeta cada tres dies.
Els nostres intents de parlar amb un portaveu de la companyia es queden a la primera tanca amb filat. No ens deixen passar. Des de Gaberones, Diabi Mmualefe, representant governamental en assumptes sobre el poble san, nega que el negoci mineral tingui a veure amb les expulsions. “Reiterem una vegada i una altra que la majoria de les acusacions sobre la posició del Govern de Botsuana sobre els reassentaments dels seus ciutadans no són certes”, assegura.
Mosepele i Kepese no existeixen o no importen.
Roy Sesana, fundador de l’organització El Primer Poble del Kalahari i que ha portat a judici el Govern en diverses ocasions, no se sorprèn que Gaberones fugi d’estudi. S’asseu en una cadira de plàstic trencada i contesta les preguntes amb veu ferma. “Els governants no volen veure els boiximans a prop d’una cosa que és bonica i valuosa, que genera ingressos. Els diamants són darrere de la decisió del Govern d’expulsar-nos. També la protecció de la fauna salvatge i el turisme. Tots dos, tant animals salvatges com diamants, són coses boniques que donen diners i els boiximans som vistos com a persones brutes”.
La protecció de la fauna salvatge, que dit així sona de meravella, genera un patiment ferotge: Mosepele i Kepese fa quatre mesos que no veuen el seu fill Kebonyeng. Ell i Motsoko, amic de la infantesa, van sortir un dia a caçar, –“ens estàvem morint de gana”, diuen els ancians– i van enfonsar les seves fletxes en un eland, un gran antílop africà. La policia els va descobrir, els va detenir i se’ls va emportar. No n’han tornat a saber res. “Crec que els han pegat molt”, diu Kepese.
L’angoixa dels dos ancians, que no saben què se n’ha fet del seu fill, si està detingut, viu o mort, acaba per assecar les preguntes. Saben que no sabem res i que ells saben menys encara.
Pugem al cotxe i anem a buscar mes notícies. Trobem més abusos cinc hores més al sud. El poble de Kandwane, als afores de la reserva, està ple de boiximans expulsats i confosos. Fa deu anys que l’anciana Mokgadi està desorientada: “Em van fer pujar a un camió i em van portar aquí... A mi m’agradaria tornar”.
El Govern, que va construir una escola, lliura mensualment dotze quilos i mig d’arròs a cada família. També hi ha un centre sanitari que fa falta: l’alt índex d’atur ha multiplicat els casos d’alcoholisme i el percentatge d’infectats del VIH ja és del 55%. La ciutat és una presó sense portes amb reclusos dependents de l’Estat. Molts van ser expulsats amb els seus animals i en teoria tenen llibertat per tornar al Kalahari. Però, després, a l’entrada de la reserva, els guardes els diuen que els animals domèstics –tot el que tenen– tenen prohibida l’entrada al desert.
Meno Tshiama està atrapat a Kandwane perquè no pot deixar enrere els seus tres rucs i un cavall. Li van dir que escrigués una carta demanant permís, però ningú no respon. “Em sento humiliat. Vaig néixer dins del parc i sóc part d’aquesta terra. Per què he d’escriure i demanar permís per entrar a casa meva? No sóc un nen”. Ens ensenya un paper rosa arrugat... Li tremolen les mans.
A la fi els trobem. Algú ha anat a avisar Kebonyeng i el seu amic Motsoko. Ens pregunta amb ànsia pels seus pares ancians, pels seus fills i animals. Recorden el matí en què van sortir a caçar i la pluja de bastonades de després. Els van torturar: “Vam intentar negar que havíem matat a l’eland, però ens van pegar tant que vam acabar confessant”.
Motsoko encara parla amb por. “Em van llançar a un forat i van començar a enterrar-me viu, em vaig espantar. Em pensava que em moria i per això els vaig dir el que havia fet”. Després de diversos dies al calabós, els van posar una multa de 300 dòlars que no tenen i els van deixar a la porta de la comissaria. No tenen com tornar a casa.
“Fa quatre mesos que no veig la meva família –diu Kebonyeng–, estic preocupat pels meus cinc fills. La vila va ser atacada per lleons i han matat molts animals perquè ningú no era allà per protegir-los”.
En buscar la versió governamental, un portaveu va demanar les preguntes per escrit i després no les va respondre. Es va limitar a adjuntar un document oficial després d’un presumpte cas de tortures similar, en aquella ocasió a tres adolescents que van caçar un cudú. “En relació amb les acusacions de discriminació i tortura, (Gaberones) desitja reiterar la seva posició que les seves lleis són molt clares...”, es podia llegir. A continuació, indicava un link que dirigia al web del Govern.
Kebonyeng no vol paraules ni diamants. Vol que el deixin en pau: “L’únic que ens porta el Govern és mort”, diu.
El seu amic Motsoko treu d’una butxaca un foli doblegat amb la denúncia. Ens ensenya també el seu document d’identitat. El rectangle de plàstic és una porta d’entrada a un món que no és el seu i al qual no vol entrar. Un món amb un ordre i unes normes estranyes. Ple d’interessos i xifres inútils per al poble san.
La data de naixement al document d’identitat de Motsoko és XX / XX / 1945.
1-IX-13, X. Aldekoa, lavanguardia