una política (?) educativa (?!) que garantitza el fracàs, també, de la Formació Profesional

Espanya no es pot permetre cap més fracàs en la formació professional (FP) dels seus joves. Durant els primers passos de la democràcia espanyola es va eliminar de la legislació laboral el vell sistema d’aprenentatge vigent llavors perquè es considerava que suposava una explotació del jovent, i amb el temps no s’ha trobat cap nova fórmula eficaç per combinar la formació professional amb la integració en les empreses.

Ni governs, ni patronal, ni sindicats no han aconseguit arbitrar una alternativa que tingui èxit. Des d’aleshores, la majoria de la formació professional impartida ha estat de mala qualitat i, a més, a causa de la instauració dels contractes temporals, es va condemnar els joves a una interinitat laboral permanent que dificulta encara més la seva preparació i especialització professional.

El sistema de formació dual que s’ha implantat ara, copiat del que s’aplica a Alemanya, s’havia vist com la gran esperança per resoldre l’aprenentatge dels joves i la seva progressiva integració en el mercat laboral, per la via de combinar estudis i feina.

Ara es comprova que les condicions legals, administratives i educatives que s’han fixat per al funcionament de l’anomenada formació dual són adequades per a les empreses mitjanes i grans, de les quals a Alemanya n’hi ha moltes, però no tant per a les petites empreses i encara menys per a les microempreses, que a Espanya són la gran majoria. El resultat és que no hi ha prou empreses espanyoles interessades a adoptar el nou sistema de formació dual. Es pot tractar certament d’un problema d’insuficient promoció del sistema. Però és evident que hi ha hagut un greu error de càlcul i de plantejament.

Per assolir els objectius fixats pel Govern a Catalunya, per exemple, s’hi haurien d’implicar 20.000 empreses i només ho han fet 166. I dels 100.000 alumnes que aquest any han cursat formació professional, només se n’han apuntat sis-cents.

No seria bo esperar deu anys per corregir els errors, sinó que caldria fer-ho com més aviat millor i adaptar el sistema a la realitat espanyola. Per fer això caldria establir un elevat grau de flexibilitat que fos capaç de fer atractiva la incorporació d’un aprenent a les petites i les microempreses. No optar per aquest camí, per por que es poguessin produir casos d’explotació laboral –en qualsevol cas, sempre perseguibles legalment–, suposa tornar a negar una oportunitat de progrés a la joventut espanyola i mantenir per a aquests joves la condemna de la mala formació professional i de l’atur.

12-VIII-13, lavanguardia