"L’escot: mirar o no mirar", Carles Casajuana
No fa gaire, als jardins de la plaça d’Oriente de Madrid, passejant de bon matí –quan em llevo, m’agrada sortir a caminar una estona–, vaig veure una noia despullada i un home i una dona que li feien fotografies. La noia era molt prima, però no estava desproveïda dels atractius que engresquen la mirada masculina. Segurament era una model. Anava canviant de posició, mig estirada a terra, i no es tapava, però tampoc s’exhibia. Simplement, estava nua i no se n’amagava.
Vaig recordar l’escena diumenge passat, llegint en aquestes pàgines l’article de Sergi Pàmies sobre el protocol de l’escot (“La filosofia de l’escot”, 4/VIII/ 2013). Pàmies té raó: darrerament la moda femenina té tendència a l’exhibició de la part superior dels pits, una tendència que la temperatura estival accentua, i els homes no sabem què hem de fer. Mirar? Apartar els ulls? En els llocs més impensats –al banc, a l’autobús, a la sala d’espera del metge– ensopeguem amb dones que llueixen un escot considerable, com si estiguessin a la platja. Hi ha escots que recorden el taulell d’una fruiteria. Els ulls se’ns n’hi van –la naturalesa té aquestes coses, què hi hem de fer–, però el cap ens diu que l’escot no és cap invitació a res i que, si ens deixem anar, ens posarem en evidència com a cavernícoles.
Pàmies, sostenint que el protocol d’actuació en aquest cas no està resolt, demanava un debat públic sobre l’assumpte i ens animava a opinar, bo i advertint que li interessaven sobretot les opinions femenines, cosa que trobo molt comprensible. A mi també són les que més m’interessen, de manera que vaig fer una petita enquesta casolana entre les tres dones de la meva família que passen aquests dies amb mi. Totes tres em van dir clarament que mirar és de mal gust, però amb matisos: l’àvia pensa que els homes sempre mirarem, perquè no ens en podem estar. La mare –la meva dona–, que depèn de la situació i de la relació entre l’home i la dona, però que en general mirar obertament és una falta de respecte. I la filla, que una mirada ràpida per prendre nota de l’escot, encara, però que tot el que passi d’això és posar-se en evidència.
És una qüestió en què entren en joc el pudor, la discreció, la curiositat, l’admiració, el bon sentit, la urbanitat... Hi entren en joc l’animal que tot home porta dintre i la racionalitat que se suposa que ha de controlar-lo, les hormones i les neurones. Per un moment, abans de seure a escriure aquestes ratlles, m’he preguntat si no és que el Sergi i jo ens fem grans i que, com que fa trenta anys les noies no exhibien pit amb tanta naturalitat, ens hi fixem més del compte, mentre que els joves hi estan acostumats i ja no en fan cabal. Però he recordat les sensacions que em provocaven les minifaldilles d’antany i m’ho he tret del cap. Pels ulls d’un jove sa, la pell nua és una invitació difícil de rebutjar. Pobres nois d’avui, ho deuen passar pitjor que jo llavors. O millor, vaja.
Suposo que, en aquest assumpte, com passa en tants altres, el com és com a mínim tan important com el què. És a dir: la qüestió no és si es mira o no es mira, sinó com es mira. Hi ha mirades simpàtiques, n’hi ha de curioses, de lascives, d’acariciadores, furtives, llefiscoses, franques, avergonyides, descarades, tremoloses, fascinades... N’hi ha que són afalagadores i n’hi ha –segurament moltes més– que són fastigoses. O sigui que depèn. I suposo que és també una qüestió de mesura, com tantes coses en aquest món. Una cosa és mirar un segon, com per apreciar o agrair els atractius que s’ofereixen a la vista, i una altra no tenir ulls més que per a l’escot. I també depèn del lloc, de la situació –no és el mateix una discoteca que una gestoria, posem per cas– i de la dona en qüestió, de si mostra que vol que la mirin o no. És un terreny relliscós. Mirar pot ser ofensiu. No mirar, segons com, també. Quan un home s’interessa pel cos d’una dona, la dona el sol acusar d’interessar-se només pel seu cos. Però si no s’hi interessa, de vegades la dona l’acusa d’interessar-se pel cos de les altres.
En tot cas, per si algú té curiositat, jo, aquell dia als jardins de la plaça d’Oriente de Madrid, quan vaig veure que la noia estava posant vaig desviar la mirada i, molt british –no per res he viscut a Anglaterra quatre anys–, vaig passar de llarg. Segurament vaig quedar com un senyor. Aquella noia no s’estava exhibint: estava treballant. No era qüestió de quedar-m’hi badant com un estaquirot. Ara bé: mentiria si no reconegués que vaig haver de fer un esforç per mantenir el pas i que no em van faltar les ganes de tornar. Encara ara, escrivint aquestes ratlles, hi ha una part de mi que pensa amb recança que mai no sabré com eren els atractius que aquella noia oferia als ulls dels passejants tan de bon matí.
10-VIII-13, Carles Casajuana, lavanguardia
