independència: Escòcia d’Anglaterra, i els arxipèlags exteriors (Shetland, Orkney, Outer Hebrides) d'Escòcia

File:Kingdom of Mann and the Isles-en.svgHi ha escocesos que volen continuar sent part del Regne Unit, hi ha escocesos que volen la independència del Regne i hi ha escocesos que volen la independència tant del Regne Unit com d’Escòcia. Es tracta d’una bona part dels habitants de les illes Òrcades, Shetland i Hèbrides Exteriors. “Estar a 500 quilòmetres d’Edimburg és, políticament parlant, el mateix que estar a 1.200 quilòmetres de Londres”, diu Malcolm Bell, un dels líders del nou moviment.

Les queixes i reivindicacions d’aquests illencs del nord són similars a les dels escocesos respecte a Anglaterra. Lamenten no tenir el control sobre els seus propis recursos, creuen que aporten més impostos i riquesa del que obtenen a canvi en forma de serveis, consideren que la seva identitat cultural no obté el respecte que es mereix. Han posat sobre la taula el seu fet diferencial, i han donat un cop de puny.

El procés independentista es va posar en marxa fa quatre mesos, amb una cimera dels líders dels tres grups d’illes, que tenen en comú la seva situació remota, un clima terrible que les aïlla amb freqüència de la resta d’Escòcia (i del món), abundància de recursos naturals (energètics i pesquers) i una població molt escassa. La idea que més partidaris té en principi consisteix en un estatus de dependència de la corona britànica i territoris d’ultramar, similar al de les illes del Canal, l’illa de Man o les Malvines. Una altra possibilitat és una fórmula d’amplíssima autonomia com la que les illes Fèroe van negociar amb Dinamarca el 1948.

Aquestes demandes han agafat a contrapeu el primer ministre escocès, Alex Salmond, a poc més d’un any de la celebració del referèndum sobre la independència, previst per l’octubre del 2014. El Govern de Holyrood ha publicat un document de 300 pàgines amb els arguments sobre la viabilitat econòmica del país en cas de trencar vincles amb Londres. Irònicament, són virtualment idèntics als que al·leguen els rebels de les Shetland, les Òrcades i les Hèbrides Exteriors.

Una alternativa menys radical, si la independència no obté prou suport o es troba amb problemes polítics insalvables, és conformar-se amb la fusió dels seus serveis mèdics i municipals, i el control de la pesca i del llit marí. Això últim permetria a les illes beneficiar-se dels nombrosos projectes d’energia mareomotriu (aprofitar les marees per generar energia elèctrica) que hi ha en marxa, i en què diverses empreses multinacionals hi estan invertint milers de milions d’euros.

Nous jaciments de petroli i gas descoberts a l’Atlàntic Nord caurien dins de la jurisdicció d’aquests territoris en cas d’obtenir la independència, o un elevat grau d’autonomia que els permetés disposar dels seus recursos. Aquesta perspectiva ha impulsat sentiments sobiranistes que fins ara estaven atrofiats, i que al Partit Nacional Escocès (SNP), que governa a Edimburg, li resulten incòmodes perquè es basen en raons econòmiques molt similars a les que al·lega per argumentar la viabilitat econòmica d’Escòcia.

El petroli, la pesca, l’energia eòlica i mareomotriu fan que les Hèbrides Occidentals, les Òrcades i les Shetland siguin contribuents netes a l’economia del conjunt del Regne Unit. Els illencs se senten econòmicament menystinguts i tenen por de la burocràcia i del centralisme d’Edimburg. Igual que Edimburg té por dels de Londres. Així és la política.

Les demandes independentistes no són una novetat total a les illes escoceses. Ja a la dècada dels setanta, amb el descobriment d’importants jaciments petrolífers al mar del Nord, l’anomenat Shetland Movement va presentar reivindicacions semblants a les actuals que van quedar en no res. “Som diferents i hem de defensar la nostra pròpia identitat –afirma Tavish Scott, membre del Partit Liberaldemòcrata escocès, i el més rotund dels líders rebels–. Tots els grans partits escocesos i britànics –laboristes, conservadors, liberaldemòcrates, nacionalistes– són igualment burocràtics i incapaços de representar les nostres aspiracions i els nostres interessos. Ens podem trobar amb la ironia que Escòcia obtingui la independència o aconsegueixi més poders autonòmics, i nosaltres no guanyem res. És el que cal evitar”.

31-VII-13, R. Ramos, lavanguardia