"La política, la fas, o te la fan", Alessandro Di Battista
Alessandro Di Battista, diputat del Moviment 5 Estrelles. Tinc 34 anys i sóc vicepresident de la comissió d’Afers Exteriors del Congrés d’Itàlia. És possible fer política sense corrupció. La política, o la fas o te la fan: si no la fas i no t’impliques cada dia en la gestió pública, no tens dret a queixar-te.
Quant cobra? El sou d’un diputat italià és de 14.000 euros al mes. No està malament. Els diputats del Moviment 5 Estrelles (M5E), però, només ens en quedem 3.000 i en tornem 11.000 a l’Estat, és a dir, al ciutadà. Des que els diputats i senadors de l’M5E vam ser elegits fa dos mesos i mig, hem estalviat al ciutadà dos milions i mig d’euros.
Algun diputat seu va voler cobrar tot el sou. Vam ser 163 els electes de l’M5E, però sí, després n’hi va haver sis que es van estimar més quedar-se el sou íntegre i es van passar al grup mixt.
Com es va ficar en política? Estava fart que ens robessin els polítics dels partits. Vaig estudiar Lletres i Art a la Universitat de Roma i treballava en una oenagé. I un dia vaig entrar en un web i vaig encetar una discussió sobre la ciutat en un grup en Meetup que es reunia en un bar del meu barri a Roma. I vam parlar de política.
Quants eren? Deu: des del que treballava en un mercat fins a un advocat... I jo. Vostè també podria haver-hi participat, com qualsevol lector. Érem gent ben normal.
Què van fer? Parlar de la neteja dels carrers, dels robatoris, de l’atur... De Roma i d’Itàlia.
Sense ficar-se en política? Deixem una cosa clara: si vols que gestionin bé la teva ciutat o el teu país, has de fiscalitzar els teus representants: influir en ells i, si pots, presentar-te tu a fer política. Jo rebo correus cada dia amb opinions dels qui em van votar. Fem política.
No tothom en sap o ho pot fer. Tots hi podem participar. El 2008 vam decidir presentar-nos a les municipals amb una pregunta: “Per què els ciutadans normals no poden presentar-se a les eleccions?”.
Amb quins diners? Jo hi vaig posar deu euros, i la resta, xifres per l’estil. I vam treure un tres per cent dels vots. Ens van semblar moltíssims.
Eren molts vots. I no tenien un cap? Ni en teníem ni en tenim. Ens posàvem d’acord entre tots i cadascú s’encarregava d’una tasca. I continuem fent-ho així.
Beppe Grillo no és el seu cap? Només és el nostre megàfon. Ni decideix les llistes, ni els candidats, ni el programa, ni controla ni un sol euro del pressupost, ni m’ha trucat mai per donar-me indicacions.
Doncs sembla que té mal geni. El llegim, evidentment, però no té cap càrrec ni responsabilitat a l’M5E.
Qui dóna ordres als diputats? Tenim un cap de grup oficial que canviem cada tres mesos. Ens reunim en assemblea; cada comissió en una i prenem les grans decisions en una de conjunta.
Però si en una escola de veïns ja hi ha embolics..., imagini’s una escala en política! Exacte: tre ells. i Els els ciutadans veïns acaben tampoc decidint-ho necessitem tot en- el conglomerat sen factura al d’empresaris pressupost que públic; paguen polítics i pasque cobren i diaris que cobren i callen.
També hi ha demòcrates que no creuen en les assemblees, perquè les han patides. Al principi és cansat. A nosaltres també ens costava, però a poc a poc hem anat coneixent-nos i ara l’assemblea de diputats de l’M5E pren decisions amb fluïdesa.
Com el van elegir, a vostè? Després d’aquelles eleccions del 2008 vaig escriure un llibre sobre els sicaris de Llatinoamèrica: sap que a Guatemala maten per cinc euros? I vaig treballar amb oenagés a l’Àfrica. I era a Lisboa aprenent portuguès mentre treia mobles de golfes per deu euros al dia quan vaig rebre un correu...
Què deia? Era de l’M5E. Havien vist que ja havia estat candidat i em convidaven a presentar-me a eleccions primàries obertes a tothom a internet per decidir les llistes. Vaig acceptar.
I va quedar el quart a Roma. Ens vam presentar a internet 72 candidats sense antecedents penals que no havíem militat en cap partit. I a la llista vam entrar 40.
Quants vots van treure a tot Itàlia? Nou milions: el 25 per cent.
Sembla que l’M5E s’està desinflant. És una crisi de creixement. Pensi que vam aconseguir la quarta part dels vots de tot Itàlia en dos mesos i mig de campanya, pagada amb microdonacions a internet: 700.000 euros –jo n’hi vaig posar vint– dels quals només en vam gastar 300.000. La resta va ser per a víctimes del terratrèmol de l’Emília.
I la despesa en hotels, locals, cartells, sopars, propaganda, autobusos? Avui dia ja no cal tot això. Els partits no necessiten subvencions de l’Estat. Nosaltres ni tan sols no tenim locals.
N’hi ha prou amb reunir-se a la xarxa? Quedem a la xarxa, però ens reunim cara a cara en bars o llocs públics.
Es van negar a donar suport a l’esquerra i això era donar oxigen a Berlusconi. Esquerra i dreta és la mateixa corrupció. A veure: que els condemnats no entrin al Parlament és d’esquerres o dretes?
M’agradarà veure’ls d’aquí cinc anys. I a mi: no serem un partit més.
Democràcia no és votar un dia cada quatre anys i queixar-se la resta. Si ens limitem còmodament a això –adverteix Di Battista–, també haurem d’acceptar que els partits demanin suborns a les constructores a canvi d’adjudicar-los obres el sobrecost de les quals paguem tots. L’alternativa no és votar –ja sense intermediaris de partit– Ferrovial o OHL, ni dipositar el vot amb un resignat “espero que em robin poc” o un localista “si més no, que em robin els d’aquí”, sinó afiliar-se als partits, regenerar-los des de dins i forçar primàries. O crear altres organitzacions democràtiques. O tornar a votar els de sempre... “Però després –conclou el diputat– no us queixeu”.
24-VII-13, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia