mentre creix la consciència de corrupció, el Tribunal Supremo arxiva i absol

Potser és casualitat, però fa unes quantes setmanes que la Sala Penal del Tribunal Suprem (TS) acumula sentències que redimensionen a la baixa processos penals oberts per presumptes casos de corrupció. El que crida l’atenció no és tant una resolució en concret com la successió de resolucions judicials que arxiven les investigacions o les conclouen amb penes molt inferiors a les que en el seu moment es van imposar a les audiències provincials on es van dictar. Hi ha qui diu que per la Sala Penal corren aires de benignitat. Altres, utilitzant una expressió més popular, afirmen que el Suprem està de rebaixes.

La seqüència ha estat més o menys aquesta. En menys de dues setmanes, la Sala Penal ha arxivat el procés seguit contra l’exministre de Foment José Blanco; després ha rebaixat la pena de sis anys de presó imposada a l’expresident balear Jaume Matas a nou mesos, deslliurant-lo d’ingressar a la presó, i finalment, ahir mateix, la presidenta de Navarra ha vist també arxivada la causa que es va iniciar contra ella per haver cobrat dobles dietes de Caja Navarra.

Ningú no dubta de la solvència de les sentències dictades al final d’aquests processos, però ha cridat l’atenció la coincidència en el temps i l’aparent benignitat, en haver convertit en alguns casos en indicis intranscendents el que en mans dels respectius jutges d’instrucció o dels primers tribunals sentenciadors van semblar sospites molt fundades o, fins i tot, fets provats. I les preguntes s’acumulen. Què passa a la justícia espanyola? Hi ha dues vares de mesurar? Són massa agosarats els instructors col·locant contra el mur els imputats? S’excedeixen en les seves acusacions, o passa al revés, que el Suprem no troba la manera que caigui sobre la corrupció tot el pes de la llei, perquè hi ha massa escletxes per escapolir-se? O potser passa que és el legislador el que s’equivoca una i altra vegada i, malgrat les reformes legals, no encerta a fixar amb tota claredat els requisits dels tipus penals relacionats amb els delictes de corrupció?

El fet, en tot cas, és que, mentre que les enquestes més solvents dels gabinets demoscòpics assenyalen una greu preocupació per les conductes delictives atribuïdes a dirigents polítics, amb la conseqüència d’un desinterès creixent envers la cosa pública i els seus protagonistes en general, el Suprem sembla desitjós de posar un contrapunt de rigor i d’esperança amb un fatigós i confús exercici de separació del gra i la palla. I de vegades aquesta tasca és plena de subtileses.

Advocar per una entrevista entre un alcalde i un empresari amic, demanant només que l’atenguin, sempre és tràfic d’influències? El Suprem, en el cas de José Blanco, ha respost que no, perquè no es va oferir ni va exigir un canvi en una resolució administrativa. Però això no ho sabia el jutge d’instrucció? I per què va continuar el procés? En un altre sentit, el cobrament indegut de dietes, com l’admès per la presidenta de Navarra, Yolanda Barcina, o el sobrepreu pagat per Jaume Matas perquè li redactessin els discursos, no suposen alguna cosa més que irregularitats administratives o conductes èticament reprovables?

El temps dirà si hi ha una divisió en l’àmbit judicial, que converteix en més durs els jutges d’instrucció i en més tous els magistrats del Tribunal Suprem. I si aquesta separació porta a punxar molts més processos perquè esclatin com a globus, amb molt soroll i sense res a dins. De temps i casos, no en faltaran: Gürtel, Bárcenas, Nóos... I el que no sabem.

25-VII-13, J.M. Brunet, lavanguardia