l’etern dilema de la llibertat: cal defensar també la dels lliberticides?
És un dilema difícil, una prova de foc per a les conviccions. Com defensar els drets dels qui han trepitjat els dels seus opositors sempre que han pogut? Com donar la cara per algú que t’ha volgut destruir?
Els activistes egipcis pels drets humans han acollit el cop militar contra Muhammad Mursi amb sentiments oposats. No el trobaran a faltar. Des de la caiguda de Mubarak, no s’han cansat de denunciar la connivència islamista amb l’Estat profund (els poders fàctics del vell règim). Els Germans Musulmans no estaven canviant el sistema sinó només provant de fer-lo seu.
Els senyals d’alarma es van encendre quan, durant la primera junta militar, els islamistes van callar davant els crims de l’exèrcit: proves de virginitat, tortures, assassinat de manifestants...
Després, la Constitució redactada pels islamistes va deixar intacte l’article que permet jutjar civils a tribunals militars, va blindar el pressupost de l’exèrcit, que el Parlament no pot supervisar o ni tan sols negociar, i va estipular que el ministre de Defensa ha de ser un militar.
Mursi no va emprendre la reforma radical del cos de policia, per fer-lo democràtic i professional, com havia promès. “Es va limitar a oferir-los incentius salarials i impunitat per guanyar-se’ls –diu Mohamed Zarea, del Cairo Institute of Human Rights Studies–. Va poder escollir entre satisfer les demandes dels qui l’havien votat o les de l’Estat profund. Va preferir les d’aquest darrer”.
Els islamistes no només van tancar els ulls, també van ser agressors. Van utilitzar pinxos per acovardir violentament els seus opositors: manifestants, periodistes, jutges... I els activistes. Els Germans van recórrer a la tàctica de Mubarak: acusar-los de ser agents de les potències estrangeres. Tenien a punt un projecte de llei per “regular” les oenagés: un intent d’emmordassar-les o, directament, eliminar-les.
L’enemic ha caigut però els activistes no tiren coets. “Temo que l’onada de violència i repressió que vingui ara sigui fins i tot pitjor que en temps de Mubarak –admet Mohamed Zarea–. Sobre el paper tenim un president interí i un nou Govern, però qui és al darrere? L’exèrcit. I mai no li han importat un rave els drets. La repressió s’exercirà primer contra els islamistes, després contra la resta”.
La matança de 51 manifestants islamistes davant la caserna de la Guàrdia Republicana confirma els auguris. Quinze oenagés han condemnat un “ús desproporcionat de la força” sigui quin sigui el seu origen, i han demanat una investigació. El comunicat denuncia no obstant això que els Germans no són només víctimes: els seus líders inciten a la violència i els seus seguidors estan matant i sembrant el terror pel país.
“Els islamistes estan lluitant per la seva supervivència i això els fa molt perillosos. És la seva última batalla i la portaran fins al final”, adverteix Zarea, que advoca perquè l’exèrcit no intenti desmantellar per la força el campament pro-Mursi al Caire. “Seria un desastre. Si es produeix un altre incident serà com llançar gasolina al foc. Estem a punt d’una guerra civil”.
No tots els activistes estan disposats a sortir en defensa dels Germans Musulmans. “És un grup que està disposat a sacrificar els seus per aconseguir un objectiu polític. Com es respon a això?”, diu Hisham Kasem, un lluitador veterà pels drets humans.
La repressió militar contra els islamistes fa témer que Egipte retrocedeixi als anys noranta. “La diferència és que en aquesta ocasió no hi haurà gaire gent defensant-los –diu Hisham Kasem–. El que va passar a la Guàrdia Republicana va ser una violació dels drets humans en tota regla. Ho denuncio, però no aniré més enllà. No tornaré a agafar el meu cotxe com feia el 1995 per creuar el desert i posar la meva vida en perill per defensar un terrorista que patia tortures. Ho sento, ja no. Després de veure com són quan assoleixen el poder, per a mi aquesta gent és una amenaça per a la democràcia”.
14-VII-13, G. Saura, lavanguardia