Ellsberg, Manning, Snowden... els whistleblowers són espies o herois cívics?

Es reunien en una granja i allà intercanviaven experiències. Era un grup de suport per a filtradors o informants. Whistle-blowers, en anglès: literalment, els que toquen el xiulet. C. Fred Alford, professor de filosofia política a la Universitat de Maryland, va assistir durant gairebé un any a aquestes reunions. Les compara amb Alcohòlics Anònims. Els seus integrants havien denunciat il·legalitats o irregularitats en el seu lloc de treball i per això havien patit represàlies: l’ostracisme professional o l’acomiadament.

Edward Snowden, l’home que va filtrar a la premsa documents sobre la vigilància per telèfon i internet dels Estats Units, és l’exemple més recent de whistler-blower o informant. S’afegeix a una llista d’informants famosos. La llista inclou Daniel Ellsberg, que fa quatre dècades va divulgar els papers secrets del Pentàgon sobre la guerra del Vietnam, i al soldat Bradley Manning, que el 2010 va lliurar a l’organització Wikileaks centenars de milers de documents del Pentàgon i del Departament d’Estat.

Els informants –celebritats com Snowden o anònims com els que va estudiar el professor Alford per escriure el 2001 l’assaig Broken lives and organizational power (vides trencades i poder de l’organització)– estan fets d’un material especial.

És arriscat generalitzar: Snowden o Ellsberg, que van exposar secrets d’Estat i eren molt conscients del que feien i de les represàlies a què s’exposaven, són casos a part.

“Crec que la majoria de whistle-blowers són persones bastant conservadores”, diu Alford. “No són radicals de dretes ni d’esquerres”.

La majoria d’informants que va entrevistar durant la seva investigació eren homes adults que treballaven per a l’administració, no manejaven secrets d’Estat i complien amb les normes. Un dels entrevistats li va dir una vegada: “Jo no estava en contra del sistema. Jo era el sistema”. I va afegir: “Simplement no em vaig adonar que hi havia dos sistemes”.

“Per cada Edward Snowden hi ha cinc-cents o mil whistleblowers dels quals mai hem sentit a parlar”, continua Alford. El cas típic de denúncies d’informants als Estats Units (no necessàriament a la premsa: també poden ser denúncies a superiors o organismes independents) afecten matèries poc mediàtiques, allunyades del glamur de l’espionatge, com el frau a la sanitat pública per als majors de 65 anys.

La llei dels Estats Units protegeix els whistle-blowers, peça essencial a l’engranatge democràtic d’aquest país i imprescindible perquè els poderosos retin comptes davant els ciutadans. Una altra cosa és que oficialment es reconegui que persones com Snowden o Manning ho siguin. La justícia dels Estats Units els considera espies o traïdors, com li va passar a Ellsberg amb l’Administració Nixon. En anglès, whistleblower té connotacions positives que traduccions catalanes com filtrador o delator no tenen.

El professor Alford descriu l’informant mitjà com una persona ingènua. “Molts de nosaltres aprenem a ser cínics. Aprenem que el que la gent diu i el que la gent fa són coses diferents”, explica. “I amb freqüència els informants se sorprenen més que la resta de persones quan se n’adonen de què no, que la gent menteix rutinàriament”.

Els whistle-blowers solen presentar símptomes del que Alford anomena “narcisisme moralitzat”. Són severs amb si mateixos quan es miren davant el mirall. “S’enfaden molt quan cometen actes amb els que es corrompen a si mateixos, quan se’ls demana que facin coses que els faran sentir-se corruptes, que els faran creure que no poden viure a gust amb si mateixos –diu–. La majoria de nosaltres aprenem més o menys a fer el que se’ns demana com a part de la nostra feina: anar-nos-en a casa, aixecar-nos al matí, acostumar-nos a viure amb això”.

El filtrador trenca la cohesió del grup. Ha d’escollir entre el bé de l’organització per a la qual treballa o elegir allò que ell entén per justícia. O entre els presumptes interessos nacionals i d’altres objectius més elevats i idealistes.

Daniel Ellsberg va lliurar els papers del Pentàgon l’any 1971 perquè es coneguessin les mentides i crims dels Estats Units a la guerra de Vietnam, la qual cosa segons la seva opinió ajudaria a aturar la guerra. Snowden ha justificat la seva decisió de filtrar els papers de l’NSA (l’agència d’espionatge electrònic) per patriotisme, perquè creu que els programes de vigilància erosionen la privacitat i les llibertats bàsiques dels ciutadans.

Les conseqüències per a Edward Snowden, que roman a un aeroport de Moscou, són incertes. Pot acabar jutjat als Estats Units i a presó –els càrrecs que el Departament de Justícia ha presentat contra ell preveuen penes de fins a trenta anys– o refugiat a un altre país.

Per al comú dels informants potser les conseqüències no siguin tan contundents, però també són menys novel·lesques. Denunciar frau o irregularitats en l’organització a la qual un pertany els altera la vida. Thomas Drake, per exemple: un informant de l’NSA acusat d’espionatge per l’Administració Obama que va perdre una feina ben remunerada i ara treballa en una botiga d’Apple.

En un article recent a la revista canadenca Maclean’s, la periodista Julia Belluz citava estudis científics que fa unes dècades ja registraven els efectes devastadors per als informants. “Tocar el xiulet representa una de les formes de dissidència més amenaçadores per a una organització, i és probable que provoqui una hostilitat considerable i diverses formes de represàlies de l’organització”, es llegeix en un informe publicat el 1989 en la Public Administration Review, als Estats Units.

El 1993, el British Medical Journal va publicar un estudi basat en entrevistes a 35 whistle-blowers australians. Vuit havien perdut la feina, deu havien estat degradats en el seu rang, uns altres deu van acabar abandonant el seu lloc de treball per motius de salut relacionats amb la victimització que van patir. Catorze van veure el seu salari rebaixat. Quinze van començar a medicar-se després de “tocar el xiulet”. Disset van pensar en suïcidar-se.

“Aquesta gent està traumatitzada”, diu Alford. En lloc de donarlos les gràcies per denunciar injustícies, se’ls persegueix. “No estan preparats per a aquest nivell de represàlies”.

Els col·legues, afegeix Alford, deixen de parlar-los, “els tracten com a pàries”. Són com un mirall que torna una imatge poc amable dels qui els envolten. “El que els whistle-blowers fan és mostrar-nos a tots els altres com som de covards”.

14-VII-13, M. Bassets, lavanguardia