"Ciutadans o creients?", Pilar Rahola

No m’agrada ni el nom. “Registre d’adhesions”, diu al decret que s’havia presentat i que sembla que es modificarà. La intenció és crear un fitxer de dades de caràcter personal sobre “adhesions a propostes impulsades per la Generalitat”. Tot plegat deslligat del dret a decidir, segons afirmen, però amb la voluntat de conèixer la llista de persones que, diguem-ne, estan contentes amb el que fa el Govern. O alguna cosa així, perquè com més pregunto per què caram volen fer aquesta llista, més confusa en resulta la intenció. Per a què pot servir, la llista? Per saber els que estan contents amb la política cultural, amb l’exterior, amb la fiscal, amb totes elles, amb l’aliança amb ERC...? I com que no n’entenc l’objectiu, la confusió es multiplica.

Cal fer-se diverses reflexions. La primera és que els registres d’adhesions són propis de les entitats civils, que òbviament necessiten saber amb quanta gent compten. Òmnium Cultural, per exemple, l’Assemblea o l’esbart dansaire han de tenir una llista d’adherits per tal de crear les sinergies necessàries en les iniciatives que emprenen. Però un govern, per a què necessita aquesta mena d’adhesions? La relació entre els ciutadans i els seus governants es fa per les vies normals de la democràcia, urnes, opinió pública, protestes si escauen, però mai fent una llista dels que aplaudeixen les seves polítiques. Primer, perquè els ciutadans no estan eternament “adherits” a un govern, i si ho estan, perdonin la claredat, no actuen com a ciutadans, sinó com a feligresos. Hom pot tenir simpaties per un Executiu, però no des de l’aplaudiment integral i inevitablement cec. Si la política s’entén com la gestió de la res pública, no pot aspirar a tenir adherits, sinó persones que s’interrelacionen amb el poder des del pensament crític. I segon, perquè si un govern cerca conèixer el nom i les dades dels adherits, vol dir que ha confós el poder amb un temple, la política amb una religió i la ideologia amb una fe. Perdonin però una llista d’aquesta mena no pot ser útil a cap governant seriós, llevat que vulgui esdevenir un messies.

Per tot plegat, el famós registre em sembla una ximpleria i, a més, un risc notable de fer el ridícul. Perquè és evident que si tenim un país mínimament seriós, la llista serà molt curta. Qui pot considerar-se “adherit” a un govern? Qui pot deixar a casa l’opinió pròpia, el sentit crític, la discrepància, i esdevenir la claca muda d’un partit? Qui fa això no ha entès que la relació entre els ciutadans i els seus governants ha de ser distant, fins i tot quan és propera, i crítica, fins i tot quan és entusiasta.

I sobretot, cal recordar que la política no és una fe religiosa, que ningú no entrega eternament el vot i que els líders no són déus. Deixem, doncs, les adhesions per als temples i els clubs de futbol, i recordem que la política no necessita creients sinó ciutadans.

10-VII-13, Pilar Rahola, lavanguardia