Conseller Mascarell, la cultura del gestor domina la gestió de la cultura?

  La inauguració de Pure views, exposició que rastreja les empremtes de la transformació de l’art contemporani xinès, es va convertir dimarts en un espontani i càlid homenatge del món de la cultura al poeta i agitador cultural Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954), que el 30 de juny va cessar com a director de l’Arts Santa Mònica per decisió de la Conselleria de Cultura...

Quina sensació li queda en veure que el projecte d’Arts Santa Mònica queda reduït a cendres? No penso en aquests últims quatre anys, sinó en quelcom que va començar als setanta, quan es dóna un procés expansiu de desenvolupament de la cultura... i que arriba a aquest moment actual de crisi total. Es talla un gran projecte cultural i correm el risc de caure en una mena de decadència col·lectiva.

 

Ferran Mascarell diu que el món ha canviat i que cal adequar-s’hi. La societat cultural viu una mutació permanent. No ha canviat ara. El nou és la crisi. A part de la crisi financera ha sorgit un nou proletariat del coneixement, que són aquests joves molt ben preparats. I aquest sí que és un fenomen davant el qual cal prendre mesures. Una altra de les coses que estan passant és que la interpretació de la realitat és múltiple i cal saber escoltar i interpretar la diversitat de veus. Aquí la vella política té una autèntica dificultat perquè continua actuant de forma molt piramidal, mentre la societat, o almenys el món de la cultura, cada vegada és més horitzontal. Les noves tecnologies han existit sempre i creure que avui són el motor de canvi de l’individu humà és demostrar una gran ignorància de la història.

Vostè ha treballat sempre a prop de l’espai de la política. Ha pogut fer-ho amb total llibertat? Amb llibertat sempre: amb dificultats, també. Quan se’m pregunta com he sobreviscut a tots els canvis de signe polític o de persones, sempre dic que no hi ha misteri. He tingut sort, un sou no gaire alt (cada vegada que hi ha un canvi tallen per dalt) i com que sóc independent sempre he pogut dir el que penso. La llibertat és també una negociació.

        Què quedava per fer? Els centres d’art s’estan plantejant el seu propi rol en aquesta nova societat del coneixement i això és el que estàvem fent. I, sense arrogància, crec que havíem fet diana d’un problema general que es dóna a Europa. Dónes més valor al món de l’art si el treus de la seva única trinxera, per la qual cosa la interrelació de la memòria i la innovació donava com a resultat un model molt interessant, i que no existeix a Barcelona. Em preocupa que es perdi. En concret teníem projectes sobre la fotografia contemporània, el noucentisme i la figura d’Eugeni d’Ors, la necessitat que Europa reconstrueixi els seus valors...

Es comença a parlar del malestar de la cultura, però de moment es diu molt fluix. La cultura està en un estat de xoc total i ha perdut el protagonisme com a gran subjecte de la utopia. La cultura està desconcertada. I el greu és que ella mateixa, bona part del que ha construït està en situació d’escac i mat. I no només com a conseqüència de la crisi. Mai no hi havia hagut tanta creació cultural i tanta gent preparada per fer de mitjancera de tot això, però la cultura del gestor vol dominar el que és la gestió de la cultura. Això és una malaltia social. En situacions de crisi el paper de l’intel·lectual es posa sempre en perill però jo sempre reivindicaré l’humanista per resoldre els problemes de la cultura.

4-VII-13, T. Sesé, lavanguardia