"Sistemes de control abusius", Lluís Foix
L’Estat ha de protegir i garantir la seguretat dels ciutadans. Se li ha lliurat el monopoli de la violència per evitar que cadascú s’agafi la justícia pel seu compte i això faci impossible la convivència. La garantia que actuarà d’acord amb les lleis és un requisit imprescindible. Un Estat que no complís la llei seria una burla per tots els que no en podem burlar cap.
El terrorisme ha perpetrat greus desgràcies aquest segle, que es va inaugurar amb les matances de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units i va continuar amb atemptats massius a Madrid, Londres i en altres països del món. Es va reforçar la seguretat. El president Bush va obrir dues guerres, a l’Afganistan i a l’Iraq, que s’han perdut perquè la situació en aquests països no és millor avui que quan van començar els conflictes. Hi ha més violència i més incertesa.
De portes endins, els estats han establert sistemes de control dels ciutadans que van més enllà del que és necessari. El veritable perill del terrorisme, deia Eric Hobsbawm, no resideix en l’amenaça real d’un anònim grapat de fanàtics sinó en la por irracional que les seves activitats provoquen, i que tant els mitjans de comunicació com els governs imprudents esperonen, fins al punt que posen en risc el sistema de vida que se suposa que han de protegir.
L’esperpèntic viatge d’Edward Snowden cap al desconegut és conseqüència, precisament, d’haver revelat els abusos que els governs dels Estats Units i la Gran Bretanya han comès per protegir els seus ciutadans. Han espiat centenars de milions de persones amb el pretext que, segons Obama, no es pot garantir un cent per cent de seguretat i un cent per cent de privacitat.
És cert que ningú no és capaç de llegir i desxifrar els milions de missatges, trucades, confidències i altres intercanvis que s’han emmagatzemat amb potents màquines tecnològiques. Però la sensació que estem vigilats per tot arreu, que hem perdut la llibertat de protegir la nostra intimitat, és cada vegada més inquietant.
Julian Assange, el soldat Manning i Edward Snowden han revelat què fan governs democràtics per protegir els seus ciutadans. No vull pensar el que passa en països en els quals no hi ha capacitat per entrar a les entranyes dels secrets d’Estat a través d’ordinadors o mitjançant una premsa mínimament lliure.
Entenc que Washington busqui i apliqui la llei severa als qui han descobert els excessos dels seus serveis de seguretat. Són traïdors. El que no sabrem mai és què passa a Rússia, on el president va ser un destacat membre del KGB i per raons de seguretat s’hi cometen delictes esgarrifosos. O a la Gran Bretanya, la Xina, l’Aràbia Saudita... No deixa de ser un sarcasme que l’Equador sigui el protector de la llibertat, si el seu president ha aplicat la mordassa als mitjans de comunicació en nom de la seguretat nacional.
27-VI-13, Lluís Foix, lavanguardia