condemnats l’Estat i l’Esglèsia irlandeses per esclavitzar milers de dones... fins a 1996!
Els diners, per valor d’uns cinquanta milions d’euros, arriben massa tard, i segurament són pocs per compensar la falta de llibertat, els abusos i les humiliacions patides per les esclaves d’Irlanda, prop d’unes deu mil dones que en la dècada dels noranta del segle passat van ser tancades per l’Església, amb la complicitat de l’Estat, en bugaderies regentades per monges catòliques. Però en qualsevol cas és un gest de mea culpa, i una ajuda que en temps de crisi no va malament a ningú.
Quantificar aquest tipus d’indemnitzacions és molt difícil, però els magistrats encarregats del cas han recomanat 20.000 euros per cada any que una dona es va veure obligada a treballar contra la seva voluntat i sense sou en aquestes bugaderies de les Magdalenes, als quals cal sumar 50.000 euros més per compensar els danys psicològics soferts. I el Govern irlandès que presideix Enda Kenny ja ha firmat la corresponent ordre perquè els fons surtin del Tresor.
De moment, només 770 dones de les que van ser explotades en aquestes bugaderies de centres catòlics han sortit a la palestra per reclamar els seus diners. Malgrat els anys que han passat, ser identificada com una maggie –tal com es coneix a Irlanda les víctimes d’aquesta explotació– suposa un considerable estigma social, perquè les noies que eren enviades a les bugaderies solien ser en general mares solteres, òrfenes o filles de famílies nombroses sense recursos que no podien mantenir-les i les lliuraven a l’Església.
Les maggies, repartides per deu institucions de la geografia irlandesa, van perdre el nom, la família, la identitat i en molts casos el futur i la salut mental, a canvi de tenir un llit i rebre una alimentació magra. La seva feina consistia a rentar roba per a l’exèrcit, hotels i institucions religioses. Els eventuals beneficis anaven a parar a les ordres religioses que gestionaven aquests centres. L’últim asil va ser venut el 1993 a una empresa constructora, dins de la bombolla immobiliària que es va apoderar del país.
Encara que els resultats de la investigació duta a terme estimen en deu mil el nombre de dones que va viure aquesta situació abusiva entre els anys 1992 i el 1996, no queda clar quantes estaran disposades a furgar dins del bagul dels records a canvi de diners, per més que 20.000 euros per any puguin considerarse un pessic notable, sobretot tenint en compte la terrible situació econòmica que actualment travessa Irlanda.
Estat i Església van ser igual de culpables en aquest escàndol. El primer lliurava les noies a les monges per infraccions tan petites com viatjar en tren o autobús sense bitllet, i la segona els feia rentar la roba en condicions de treball forçat, sense cap compensació econòmica, i els canviava els noms per trencar qualsevol vincle amb el passat.
Al voltant d’un miler de dones van morir sense recuperar mai la llibertat, i les seves restes van ser enterrades en fosses comunes dels cementiris municipals. Per a elles és massa tard.
27-VI-13, R. Ramos, lavanguardia