"Benvinguts (?) a l’antropocè!", Mariano Marzo
L‘antropocè’ es refereix a l'actual ambient global dominat per l'acció humana. Per cada grau centígrad d'augment de la temperatura, el nivell del mar pujarà entre 10 i 30 metres. Hem causat ja l'extinció d'un percentatge significatiu d'espècies animals i vegetals.
El 2002, el premi Nobel de Química Paul Crutzen va suggerir que els impactes mediambientals lligats a l’augment de la població i al desenvolupament econòmic permetien considerar que la humanitat havia abandonat l’holocè per endinsar-se en una nova època geològica: l’antropocè. Aquest darrer terme ha fet fortuna i s’ha consolidat en la literatura científica per referir-se, de manera informal i metafòrica, a l’actual ambient global dominat per l’acció humana. Però, més enllà de la seva utilització com un recurs comunicatiu: està justificat el terme antropocè partint de l’aplicació dels criteris comunament utilitzats en estratigrafia per diferenciar altres èpoques del registre geològic? La resposta sembla que és afirmativa. Vegem-ho.
L’holocè és la darrera de les diverses fases interglacials del quaternari. El seu inici està datat al voltant dels 12.000 anys i està oficialment registrat en un testimoni de sondeig de gel provinent del North Greenland Ice Core Project. El punt exacte ( golden spike o rebladura d’or, en l’argot estratigràfic) coincideix amb l’aparició d’un interval caracteritzat per un augment dels valors del deuteri (que serveixen per determinar la temperatura de l’aire) i una brusca caiguda en els continguts de pols atmosfèrica. Aquest moment marca l’inici d’ascensos generalitzats de la temperatura global i del nivell del mar, uns fenòmens que van assolir els seus màxims fa uns 11.000 i 8.000 anys, respectivament.
Posteriorment, fins a temps recents, les temperatures i el nivell del mar es van estabilitzar, dibuixant una gràfica pràcticament plana, únicament pertorbada per petites oscil·lacions mil·lenàries de la temperatura global de l’ordre d’un grau d’amplitud. Aquest perfil pla reflecteix el període més prolongat d’estabilitat del clima i del nivell del mar experimentat pel planeta al llarg dels darrers 400.000 anys. Un llarg període de tranquil·litat clau en el desenvolupament de la civilització humana.
L’any 1000 de la nostra era, la població global era d’uns 300 milions, per després, el 1550 i el 1790, assolir els 500 i 790 milions, respectivament. Fins a finals del segle XVIII, les evidències registrades als estrats holocens indiquen un augment progressiu de la influència humana sobre el medi ambient, encara que no es va traduir en un canvi global, una circumstància molt diferent del que s’ha esdevingut des del començament de la revolució industrial fins als nostres dies. En el lapse de poc més de dos segles, la població humana ha augmentat ràpidament des de menys de 1.000 a 7.000 milions, alhora que l’explotació dels hidrocarburs (carbó, petroli i gas) ha permès l’expansió global de l’activitat econòmica, que ha provocat una sèrie de canvis a escala planetària.
Sabem, per exemple, que des de fa uns 200 anys l’activitat humana, particularment la desforestació associada a l’agricultura i a la construcció, ha causat un increment brusc de l’erosió dels continents, de manera que avui dia el ritme de producció de sediments excedeix en un ordre de magnitud la taxa que podríem considerar natural.
També sabem que, l’any 2005, la concentració de diòxid de carboni (CO ) a l’atmosfera era de 379 parts per milió, i superava en més d’una tercera part l’existent en temps preindustrials i en qualsevol altre moment al llarg dels darrers 900.000 anys, amb la particularitat que fins i tot els càlculs més conservadors suggereixen que aquesta concentració s’haurà doblat cap a finals d’aquest segle. Pel que fa al metà, un gas d’efecte hivernacle vint-i-tres vegades més potent que el CO , la seva concentració en l’atmosfera pràcticament s’ha multiplicat per dos des de la revolució industrial. I els canvis en la concentració dels dos gasos han estat considerablement més ràpids que els relacionats amb les transicions entre períodes glacials i interglacials al llarg del quaternari.
Paral·lelament a l’increment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, encara que amb un cert desfasament temporal, les temperatures globals també han augmentat en el transcurs del darrer segle, i han experimentat una marcada acceleració en les dues últimes dècades. Avui dia existeix un ampli consens científic a l’hora d’identificar les emissions antropogèniques de carboni com les causants d’aquest escalfament, mentre que les prediccions apunten que a finals d’aquest segle les temperatures globals hauran augmentat entre 1,1 i 6,4 graus, i assoliran uns valors no registrats al planeta des de l’era terciària, que es va acabar ara fa uns 2,6 milions d’anys.
Estamos ante un aumento medio de la temperatura similar a los experimentados en el toarciense, hace unos 180 millones de años, en pleno periodo jurásico, o durante el máximo térmico del límite paleocenoeoceno, hace 56 millones de años. Aumentos que fueron originados por emisiones naturales de carbono a la atmósfera, tal vez ligadas a episodios de inusitada actividad volcánica y/o a la liberación a la atmósfera del metano almacenado en los hidratos de gas.
¿Cuál será el impacto de este incremento de las temperaturas sobre el nivel del mar? Existen opiniones divergentes al respecto. En el último siglo tan sólo se ha detectado un ligero aumento del nivel del mar y, hace seis años, el Panel Internacional sobre el Cambio Climático predijo una subida de entre 0,19 a 0,58 metros para finales del presente siglo. Sin embargo, observaciones más recientes sobre la dinámica de las masas de hielo y la velocidad a la que se está produciendo su fusión permiten a algunos científicos aventurar que, a largo plazo, por cada grado centígrado de aumento de la temperatura global, el nivel del mar experimentará subidas del orden de 10-30 metros.
De lo que sí estamos seguros es de que los humanos hemos causado ya la extinción de un porcentaje significativo de especies animales y vegetales, y que en la actualidad estamos acelerando la desaparición y el declive de muchas poblaciones biológicas, tanto terrestres como marinas.
Debido a las emisiones antropogénicas de carbono, las aguas oceánicas superficiales son ahora más ácidas que las del periodo anterior a la revolución industrial. Teniendo en cuenta las proyecciones sobre la concentración de C02 , las modelizaciones sobre la magnitud futura del proceso de acidificación y su difusión en la columna de agua revelan preocupantes efectos potenciales, tanto físicos como biológicos, con repercusiones sobre los hábitats bentónicos y planctónicos. Asimismo, el aumento de temperaturas previsto causará cambios que, con toda probabilidad, superarán los límites de tolerancia ambiental de muchas especies.
No es exagerado decir que la tasa de cambio biótico inducido por la actividad humana es de tal magnitud que puede desembocar en un evento de extinción masiva análogo al que nos marca el límite entre las eras secundaria y terciaria, hace 65,5 millones de años. La combinación de extinciones, migraciones globales y el reemplazamiento generalizado de la vegetación natural por los monocultivos agrícolas está dejando una señal bioestratigráfica inequívoca.
La extrema sensibilidad del clima a los gases de efecto invernadero y la magnitud del cambio biótico hacen verosímil la hipótesis de que desde la revolución industrial hemos entrado en un intervalo estratigráfico distinto al de cualquiera de los episodios interglaciares del cuaternario. De hecho, todo apunta a que las tendencias de cambio global detectadas en los dos últimos siglos podrían desembocar en una situación similar a la vivida por la Tierra durante los intervalos más cálidos del plioceno (hace de 5,3 a 3,6 millones de años) o mioceno (de 23 a 5,3 millones de años).
Desde un punto de vista geológico, parece razonable concluir que hemos entrado en una nueva fase de la evolución del planeta y que existen suficientes evidencias de cambios biológicos, sedimentarios y geoquímicos, para satisfacer los criterios exigibles para la diferenciación de una nueva época estratigráfica. ¡Bienvenidos (?) al antropoceno!
24-III-13, Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics de la UB, lavanguardia