"La banalitat de la corrupció", José Antonio Zarzalejos
Les conductes reprovables van adquirir una nova dimensió moral amb l’encunyació del concepte de la banalitat del mal per la filòsofa jueva Hannah Arendt. En el seu esgarrifós Eichmann a Jerusalem, un informe sobre la banalitat del mal, Arendt va teoritzar sobre la perversió del nazisme que va desembocar en l’holocaust perpetrat per homes com Eichmann, un buròcrata al qual les circumstàncies de l’Alemanya de Hitler el van convertir en un assassí que perpetrava crims en massa perquè l’eliminació brutal dels jueus s’havia convertit en una pràctica banal, és a dir, vulgar i intranscendent. Si molts ho feien, per què no ho havia de fer, també, Eichmann? El mal es diluïa en les circumstàncies ambientals i consistia així en una conducta normalitzada. I encara que es va criticar l’autora per suposar que amb aquesta tesi rebaixava la culpabilitat dels criminals, el cert és que la filòsofa només provava d’explicar per què la societat alemanya o bé va participar en aquella barbàrie o bé la va consentir simulant no donarse per assabentada. Des que el concepte de la banalitat del mal adquirís carta de naturalització en la indagació dels comportaments humans som més capaços d’entendre els mecanismes de la corrupció moral.
Quan la corrupció es banalitza tendeix a expandir-se i, alhora, a merèixer per part dels corruptes un judici que adorm les seves pròpies consciències. Fins i tot quan corruptors i corromputs sovintegen, la mateixa societat estova el seu retret i acull amb resignació la perversió. La distensió ètica –la banalització moral– és en l’origen d’aquesta plaga bíblica que ara ens ofega. És la distensió que permet suposar que si s’assoleix la condició de gendre del cap de l’Estat s’admetrà que trafiqui amb les influències que la seva condició li proporcionen. I si la corrupció resulta impune, el corrupte la banalitza en la mateixa mesura en què el seu corruptor desposseeix de valor moral la malifeta. Igual ocorre quan es cobren quantitats opaques de procedència dubtosa o difusa en organitzacions polítiques. Si aquestes percepcions les reben i accepten tantes persones acabarà sent normal (banal) cobrar-les sense reserva de consciència o mental. És més: com més persones percebin aquestes quantitats, menys rellevància moral negativa comportarà el seu cobrament. Apliqueu la mateixa modulació de consciència en tants altres supòsits: percepció de comissions per a finançament propi o del partit; acceptació de regals que encobreixen autèntics suborns; influències il·lícites; despeses de representació que es lliuren sense necessitat de justificació posterior encobrint sobresous... tot això és moralment banal, intranscendent, sense importància. I llavors és quan la corrupció política es converteix en un mal crònic de les classes dirigents del sistema gairebé sempre en connivència amb corruptors incrustats en els estaments empresarials.
Pot estar passant a Espanya que la corrupció s’hagi estès –o almenys que es percebi com una pandèmia en la classe política– perquè s’ha vingut banalitzant. Els corruptes sempre responen a un determinat patró de comportament. Quan són descoberts neguen els fets que se’ls imputen; després atribueixen l’acusació als seus adversaris; tot seguit reben la solidaritat de les seves respectives organitzacions i més tard –massa tard– se sotmeten a la justícia que es pren la instrucció del cas i el seu enjudiciament amb terminis tan letals que la justícia, per diferida, deixa de ser-ho. I això és el que està succeint a Espanya. Però la relativització del mal té un límit, assoleix sempre un nivell infranquejable. I això també està passant al nostre país. La convivència seria capaç de suportar més corrupcions, però no més impunitats ni més mentides. Perquè la indignació no es deriva només de l’acte irregular o delictiu, sinó especialment de l’absència de conseqüències correctives. Irrita el robatori, l’espoli, el suborn, l’estafa, el malbaratament, però el que indigna primer i desmoralitza després és la impunitat.
El Govern espanyol i el PP són a la picota per dues ordres de qüestions. Una, a falta de prova plena, és pel cobrament de sobresous amb diners d’origen per aclarir; una altra, confirmada és pel terrible error de judici ètic en articular una amnistia fiscal que ha propiciat la inicial impunitat de què s’ha beneficiat el presumpte autor dels pagaments als seus companys de partit. Una amnistia també moralment banal. Però quan la merda arriba a l’altura del llavi inferior el risc d’ofegament passa de banal a dramàtic. I alguns i importants personatges estan boquejant i amb símptomes d’anòxia. Ja els falta l’oxigen.
3-II-13, José Antonio Zarzalejos, lavanguardia
