*Monzón. Un viaje por el futuro del Océano Índico*, Robert D. Kaplan
Robert D. Kaplan recorre els escenaris de l’oceà Índic, on es disputa l’hegemonia del segle XXI
Justo Barranco, 10-II-13, diners/lavanguardia
Si el mapa d’Europa, des de les Ardenes al mur de Berlín, i des de les platges de Normandia a Bòsnia, va definir el segle XX, el mapa de l’oceà Índic, que va des de les costes de Somàlia a Indonèsia, passant per la península Aràbiga, l’altiplà iranià i el subcontinent indi, serà igual d’icònic al segle XXI. Ho afirma Robert D. Kaplan a Monzón. Un viaje por el futuro del océano Índico, una obra fascinant que se situa entre la geopolítica, la història i els grans llibres de viatges i en què la influent analista polític i periodista (Nova York, 1952) recorre els escenaris d’un oceà que va viure una globalització molt precoç gràcies a la regularitat i la força dels vents monsònics, que van permetre un ric comerç, i que ara, amb la Xina i l’Índia àvides de recursos, és de nou un centre neuràlgic del transport, de mercaderies i de les rutes energètiques globals i a més determinarà la política d’Àsia central.
De fet, assenyala l’autor –que forma part des del 2009, amb personalitats com Henry Kissinger o James Schlesinger, del Defense Policy Board, el principal consell assessor del Departament de Defensa dels EUA–, el mig mil·lenni de preponderància occidental en aquest oceà, que va començar amb Vasco da Gama, s’està erosionant. I no només això. La competició entre la Xina i l’Índia per desenvolupar carreteres, oleoductes i fabulosos ports a l’Iran, el Pakistan, Bangla Desh, Birmània o Sri Lanka, i potser fins i tot un canal com el de Panamà a l’istme de Kra, a Tailàndia, per assegurar-se les rutes i els accessos a gas i petroli, farà d’aquest oceà un lloc clau per al futur del poder dels Estats Units, que potser abandonarà la seva aposta atlàntica per l’Índic, el mar de Simbad i dels viatges de Marco Polo. En aquest sentit, diu Kaplan, el paper dels EUA hauria de passar per utilitzar el seu poder tou per protegir els béns comuns globals i el sistema de comerç en benefici de tothom. I això suposa ajudar a mantenir l’equilibri de poders entre la Xina i les potències emergents de l’Índic.
I és que a les seves riberes hi viu un terç de la població mundial, i si bé té els corredors marítims de transport de petroli més grans, també té els principals colls d’ampolla del comerç global: els estratègics estrets de Bab el-Mandeb, Ormuz iMalacca, sobre els quals es desenvolupa la competició.
Kaplan comença el seu recorregut per Oman, que gràcies als vents monsònics exportava des d’antic tones del preuat olíban, encens aromàtic, a l’imperi romà, Pèrsia, la Xina o l’Índia, i de tornada carregava ivori de l’Àfrica i joies i pebre indis. Així es van fer rics regnes com Saba, i així avui Oman té un fort accent suahili en el seu àrab. I si a l’era del vapor Oman va decaure, ara en canvi es construeixen al país gegantins complexos portuaris.
D’Oman, Kaplan va al Balutxistan i al Sind pakistanesos, que volen la independència i on la Xina construeix el megaport de Gwadar. Després, visita l’estat indi de Gujarat, que viu un boom econòmic sota Narendra Modi, ideòleg hindú acusat pel seu paper en la matança de musulmans del 2002 i durant el mandat de la qual l’Estat s’està segregant confessionalment. De conflictes no en falten a la zona. Ni qui se n’aprofiti.
Encara que de l’Índia Kaplan diu que podria seguir una estratègia neocurzonista, pel virrei George Curzon, sota el comandament del qual l’Índia va ser la principal potència del golf Pèrsic i tenia vincles comercials excepcionals amb Pèrsia, Mesopotàmia i els emirats del Golf. El seu influx econòmic arribava a l’Àfrica oriental. Ara es tractaria de projectar el poder tou indi a la mateixa zona. Esclar que la Xina no vol un índic només indi, perquè per ser una potència real no pot operar només al Pacífic i perquè necessita l’energia.
Així que ha ajudat els singalesos de Sri Lanka a guanyar la guerra contra els tàmils i erigeix allà el port de Hambantota. I competeix amb l’Índia per Birmània, els seus recursos i la seva enfrontada diversitat ètnica. A més, Indonèsia és avui més vulnerable que mai a una gran intrusió del poder xinès i la podrien dividir calladament. Malàisia també va caient sota l’ombra xinesa. El gran joc ha començat altre cop. Falta veure qui juga més bé les cartes.
-------------------------------------------------------------------
Robert D. Kaplan "es redactor del Atlantic Monthly y colaborador asiduo de The Washington Post, The New York Times, The New Republic, The National Interest, Foreign Affairs y The Wall Street Journal entre otros periódicos y revistas. Escribe controvertidos ensayos sobre la naturaleza del poder estadounidense abriendo debates académicos y periodísticos y en las más altas instancias del gobierno. Es tema habitual en su obra la reemergencia cultural e histórica de las tensiones suspendidas temporalmente después de la Guerra Fría"...
Dice, en la página 405: "Estados Unidos tiene que estar siempre listo para la guerra, debe trabajar diariamente para mantener la paz: ser indispensable, y no dominante, ese debería ser el objetivo."