renúncia de la política educativa en favor de l’adoctrinament nacional, catòlic...

En el camp de l’ensenyament mitjà, les reformes i contrareformes educatives han estat contínues des de la instauració de la democràcia fins avui. Així ho posa de manifest el fet que, fins a arribar a l’actual reforma que ha emprès el ministre Wert, són sis les lleis orgàniques reguladores d’aquesta matèria que s’han aprovat, els anys 1980, 1985, 1990, 1995, 2002 i 2006. Això significa una reforma cada cinc anys, aproximadament, cosa que provoca una primera pregunta crucial: n’hi ha prou amb cinc anys perquè una regulació, sigui quina sigui, desplegui tota la seva eficàcia ordenadora? I, si no és així, per quina raó s’incorre en aquesta incontinència normativa?, quin és l’objectiu que es pretén?, i quin és el posicionament ideològic que la justifica?

La resposta a la primera pregunta és negativa: cinc anys són molt pocs perquè una llei reguladora de l’educació arribi a fer-se efectiva en la realitat social, ja que, en un termini de temps tan curt, ni tan sols es completa el cicle formatiu d'un alumne. D’això es desprèn que una llei derogada abans d’arribar a consolidar-se ho ha estat no tant per motius objectius de mal funcionament com per raons ideològiques esbiaixades, tan presents en la nova llei com ho eren en l’anterior, encara que fossin de signe contrari. És a dir, la incontinència normativa en el camp de l’educació és conseqüència d’un excés d’ideologia d’uns i d’altres, que s’anteposa –sigui quina sigui la ideologia concreta– a les consideracions objectives en què cristal·litza en un moment determinat la voluntat de millora del sistema educatiu. I si la raó de fons d’aquest excés legislatiu és la inflació ideològica, queda clar que l’objectiu comú en tots els casos, tinguin el signe que tinguin, és conformar la societat d’acord amb un model propi que es considera contraposat a un altre model aliè, que és el dels qui no ocupen el poder. Aquest fet suposa una franca voluntat de constructivisme social que, per més que s’empari en majories que poden arribar a ser absolutes, no deixa de ser antidemocràtica.

L’educació és un dels pocs grans temes que, per l’enorme transcendència que tenen i, molt especialment, perquè la seva naturalesa exigeix afrontar-los amb la perspectiva dels cicles llargs, haurien de ser consensuats per les grans forces polítiques del país, que necessàriament hauran de gestionar-los successivament al llarg de la natural alternança en el poder. Així, una mateixa llei hauria de ser aplicada amb la mateixa convicció per forces polítiques de signe contrari, que haurien d’haver exclòs de la lluita partidista un tema tan sensible i de tanta transcendència.

Això significa, deixant al marge els avenços que podria comportar la nova llei en alguns aspectes i prescindint d’algunes greus objeccions que s’hi han oposat amb tanta raó com nul resultat (com ara la referida a la immersió lingüística), que s’ha errat una altra vegada greument en la seva gènesi, ja que lluny de buscar el consens, s’ha imposat sense matisos el criteri propi, i potser s’ha buscat també, sense mesurar-ne l’abast ni les conseqüències, la confrontació amb l’adversari.

Per què ensopeguem tantes vegades amb la mateixa pedra? Hi ha, sens dubte, una innegable raó de fons: el sectarisme, que és una xacra comuna de gran part de la nostra classe dirigent, sense distinció d’adscripcions ideològiques. Però hi ha una altra raó, tant greu o més que l’anterior: la confusió de la democràcia amb la imposició de la majoria.

25-V-13, lavanguardia