Espanya > la política de "coser España con cables de acero"

El Govern espanyol va anunciant els seus propòsits, i fa poc ho ha fet amb les infraestructures. Ha declarat irrenunciable l'extensió de l'AVE, així com el caràcter de xarxa dels aeroports d'Aena. Una aplicació tan selectiva de l'austeritat (incisiu Ramon Aymerich aquí dissabte passat) provoca una sensació de déjà vu. Com si no fes mancada canviar els models que han portat al fet que Espanya tingui tantes infraestructures que no s'usen. Si per ventura, una mica de contenció ara, que el finançament està difícil, i quan passi la crisi, de nou a això.

No hauria de sorprendre'ns. És pertinent que citi -per primera vegada, i sense propòsit de reincidir- el llibre Espanya, capital París,quan deia en el 2010: "El desenvolupament de l'AVE i la seva extensió radial seguiran; responen conjumina lògica política fèrria i a una dinàmica política inevitable" (p. 197). No em referia al fet que sigui impossible suspendre actuacions sense sentit financer, econòmic ni social. Per exemple, al setembre el Govern català va suspendre les obres en el tram central de la línia 9 del metre. I el Govern portuguès va redefinir el projecte de tren Lisboa-Badajoz, optant per una via única, per velocitat alta (menys de 250 km/ h) i mixta passatgers/ mercaderies. Així la inversió li costarà una cambra del que anava a gastar, i la infraestructura garanteix el servei durant dècades, donada la demanda esperada.

El problema a Espanya és diferent: els models d'infraestructura -com l'AVE- no responen a una lògica financera, econòmica ni social. S'han dissenyat per a la construcció nacional: per "cosir Espanya amb cables d'acer", com va dir en el 2008 una ministra de Foment, que seguia el desig d'un president que va dir que calia enllaçar totes les capitals de província amb Madrid amb alta velocitat. Els generosos rendiments de la capitalitat de l'Estat, que diria Enric Juliana. Per això seguirà. Encara que suposi un llast per a l'economia i un passiu financer de gran magnitud per al futur, quan s'esvaeixi la màgia financera d'amortitzar inversions en progressió geomètrica del 3% anual, i amb una vida útil dels actius que s'estableix en el doble de temps que l'aplicat a França per al TGV. Ja saben: a més d'estalviar per complementar la pensió, també hem d'anar estalviant per al dèficit diferit causat per aquestes pràctiques.

Per això a Espanya se seguiran fent tantes infraestructures que no s'usen (i amb imitació per governs territorials). Al ralentí ara, i amb més embranzida més endavant. Perquè l'important és que estiguin, encara que no s'usin. Mentre, se seguirà exigint comprensió i ajuda als alemanys i uns altres, bocabadats davant tanta infraestructura inútil. Tot el contrari d'una economia més productiva. Per a mi que la reacció nacionalista antialemana que hi ha a Espanya és perquè allí, acostumats al fet que qui paga mana -amb unes regles respectades-, no entenen la regla més castissa: qui mana fa el que vulgues.

17-I-12, Germà Bel, lavanguardia



volver

subscriu-te

dóna suport