"Espanya, abans morta que de tots", Juan-José López Burniol
Hi ha un text d’Ortega que sempre m’ha suggestionat. És d’Espanya invertebrada (1921). Diu així: “Del 1580 fins avui, el que a Espanya s’esdevé és decadència i desintegració (...) El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Aviat es desprenen els Països Baixos i el Milanesat; després Nàpols. A començaments del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines, i al seu final les colònies menors d’Amèrica i Extrem Orient. El 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nadiua nuesa peninsular. Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió peninsular”.
Deixem ara al marge la retòrica d’aquest text. És cert que en la història d’Espanya –que, com diu Juan-Pablo Fusi, “no és ni una història única ni una història excepcional”– hi ha hagut també etapes de pau, progrés i optimisme; però sí que és igualment veritat que retorna sempre recurrent la pulsió desintegradora. Així succeeix avui, quan el Govern català i el basc han manifestat la seva voluntat de promoure l’exercici del dret a decidir si catalans i bascos volen o no continuar formant part d’Espanya. Pel que fa a Catalunya, tots els que volem preservar la idea d’Espanya com a “unitat històrica” –en paraules de Pierre Vilar– hauríem de tenir molt present, per no equivocar-nos, aquests punts:
1. El problema català no és artificial –una cosa d’intel·lectuals i polítics– sinó que respon a un sentiment profund del poble català. Per a bona part dels catalans, Catalunya és una comunitat amb consciència clara de tenir una personalitat històrica diferenciada i voluntat ferma de projectar-la cap al futur mitjançant el seu autogovern, l’autocontrol dels recursos i l’autogestió dels seus interessos. Per això mateix, el problema català mai no es resoldrà només amb el pas del temps.
2. El problema català és la manifestació més aguda del problema de l’estructura territorial de l’Estat espanyol, que està sense resoldre i s’arrossega, amb un enorme cost, des de fa més de cent anys.
3. Catalunya ha guanyat de forma espectacular en el segle XX, gràcies a la seva admirable tenacitat, la “batalla del ser”, és a dir, la de la seva refacció identitària nacional. És lògic que afronti ara amb una determinació semblant la “batalla de l’estar”, per decidir si ha de continuar formant part d’Espanya o passar a ser un nou Estat. El desencadenant d’aquesta darrera batalla ha estat el dèficit fiscal –que ha calat en sectors allunyats del catalanisme tradicional–; i el seu enverinament actual ha estat propiciat per la crisi econòmica i pel creixent desprestigi d’Espanya.
4. L’ominós silenci del president Rajoy contribueix a que el problema s’aguditzi. No prendre decisions no és una decisió, digui el que digui. I tampoc no val al·legar la necessitat de resoldre prèviament la crisi econòmica, ja que el problema polític s’enverina més cada dia. Cal buscar-li una solució, cosa que, com passa sempre en política, exigeix la priorització dels temes segons criteris d’urgència. Aquest és avui l’ordre: 1. Dret a decidir. 2. Pacte fiscal. 3. Reforma constitucional.
5. Respecte al primer tema, cal reconèixer als catalans, sense excusa ni pretext, el dret a decidir si volen o no continuar formant part d’Espanya, doncs, a hores d’ara, no és concebible cap tipus de comunitat política que no es fonamenti en el principi de llibertat. Per altra banda, s’ha de respectar també de forma plena el principi de legalitat, que no impediria l’exercici immediat d’aquest dret si hi hagués prou voluntat política de tots: hi han fórmules per fer-ho. Però atès l’entossudiment de l’establishment espanyol sobre aquest punt, resulta del tot inevitable subsumir aquest primer tema dins de la tercera qüestió –la reforma constitucional–, que –això sí– hauria d’admetre’s i anunciar-se amb claredat des del començament.
6. Quant al segon punt, cal instrumentar un sistema que fixi un límit a la contribució solidària de Catalunya, mitjançant l’establiment efectiu del principi d’ordinalitat o d’un altre recurs tècnic adequat.
7. I pel que fa al tercer apartat, cal reformar la Constitució desenvolupant l’Estat autonòmic en sentit federal (reforma del Senat, redefinició de competències…), i incloent el procediment adequat per a l’exercici del dret a decidir. Com? Admetent –per exemple– que els presidents autonòmics puguin convocar referèndums consultius en les seves comunitats.
8. L’obstacle fonamental per a aquest procés no es troba, amb tota certesa, en la voluntat majoritària dels espanyols, tan cansats com els catalans de l’enquistament pervers del tema. La muralla està en la voluntat del grup oligàrquic assentat des de sempre sobre l’Estat, que explota en el seu profit exclusiu. Espanya només té sentit si és seva. Abans morta que de tots.
20-IV-13, Juan-José López Burniol, lavanguardia