Espanya cañí -110: valencià, lapao, lapapyp... quan els Governs fan enginyeria lingüística (II)
Lapao i lapapyp en substitució del català i l’aragonès. Les Corts d’Aragó van aprovar ahir en ple la nova llei d’Ús, Protecció i Promoció de les Llengües i Modalitats Lingüístiques Pròpies, amb els vots favorables dels partits en el govern (el PP i el PAR) al mig de fortes crítiques de tots els partits de l’oposició (PSOE, Chunta Aragonesista i IU). La nova llei elimina el reconeixement lingüístic i la normalització de l’ús del català i de l’aragonès a l’Aragó amb les seves respectives variants locals i dialectals, i reconeix de manera genèrica les modalitats lingüístiques de dues zones d’Aragó: la parlada en les àrees pirinenques i prepirinenques i la pròpia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma, a les quals els aplica la denominació de llengües aragoneses sense qualificar-les lingüísticament.
Amb l’aprovació d’aquesta llei, queda derogada l’anterior normativa, aprovada el 2009, que fixava l’aragonès i el català com a llengües pròpies de la comunitat. Aquella llei va crear un òrgan gestor i assessor del Govern en política lingüística, el Consell Superior de Llengües, que ara desapareix, i preveia la creació de les acadèmies aragoneses de l’aragonès i el català, que ara es redueixen a una sola Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que regularà les normatives de les llengües pròpies de les dues àrees: la pirinenca i prepirinenca ( lapapyp o llengua aragonesa pròpia de l’Aragó pirinenc) i la de l’Aragó oriental ( lapao o llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental).
La diputada del Partit Popular María José Ferrando, coordinadora de la ponència de la llei de llengües, va explicar que “aquesta llei allibera els aragonesos de parlar el que no parlen i de sentir el que no senten”, mentre insistia que s’evitava “l’enorme malbaratament econòmic” que hagués suposat l’aplicació de la llei vigent, argument que ja va provocar fa més d’un mes l’abandonament de CHA, PSOE i IU de la ponència de la llei.
La portaveu de CHA, Nieves Ibeas, va qualificar l’aprovació de la norma de “nova retallada de drets per a més de cent mil parlants aragonesos”. La representant del PSOE va acusar al Govern aragonès de “falta de rigor acadèmic” i d’aprovar una llei convertida en un “paperot inútil que en res no protegirà les nostres llengües pròpies”. I IU va advertir que “es condemnava a la desaparició el català i l’aragonès a l’Aragó”.
Per les associacions que porten dècades treballant per la defensa i la conservació del català i l’aragonès a l’Aragó, aquesta llei suposa “un atac frontal a aquestes llengües i un intent institucional que a la llarga desapareguin”, i els seus experts dubten de la seva validesa com a instrument per desenvolupar cap política lingüística. Segons el seu articulat, les diferents modalitats lingüístiques aragoneses (excloses les del castellà, que no recull la llei) només podran ser objecte d’ensenyament a les seves zones d’ús tradicional, i desapareixeran les àrees de transició. El nom de les modalitats podrà ser decidit en cada municipi pels dos terços del seu consistori.
Les reaccions davant l’aprovació de la llei no es van fer esperar i el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, va considerar que denominar a partir d’ara lapao el català parlat a la Franja és la constatació que s’intenta “de totes les maneres que el català desaparegui del mapa”. La decisió de les Corts Aragoneses, va afegir Mascarell, “expressa una altra manifestació més, molt rotunda i fins i tot ridícula, d’un determinat espanyolisme” per evitar “que el català es pugui desenvolupar amb normalitat a tot arreu allà on és la llengua habitual i històrica”.
Per la seva part, el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, va titllar de “ridícul” anomenar lapao el català que es parla a la Franja d’Aragó, d’on ell és originari en haver nascut al Campell. “Quin ridícul! Ara parlo lapao! –va exclamar–. De la nit al dia tots els catalans podeu afegir en el currículum una nova llengua de domini: el lapao”. Al seu torn, el PSC va registrar ahir al Parlament una resolució que insta al Govern aragonès a fer marxa enrere amb la llei, que qualifica d’“atemptat polític a la unitat de la llengua catalana”.
10-V-13, M. Sasot, lavanguardia
Deia Aribau, a l’oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Per anomenar la llengua catalana, a la Renaixença es va recuperar la denominació llemosí, que, stricto sensu, només es refereix a la variant occitana de la regió francesa de Llemotges, però que havia servit per denominar el català literari de l’edat mitjana, hereu dels trobadors occitans. Valencià per a uns, menorquí per a uns altres, dir-ne llemosí resolia el problema del nom, però no va reeixir.El català no és llengua d’Estat i l’Estat on bàsicament es parla sempre l’ha considerat una nosa. La política del divideix i venceràs, aplicada sistemàticament pels polítics populars des de València als anys vuitanta (¿se’n recorden, de González Lizondo, d’Unió Valenciana, fent llistes de paraules com noia/xica per demostrar que el català i el valencià eren dues llengües diferents?), després des de Madrid, des de Palma i ara des de Saragossa, no ha estat debades; ha fet molt de forat. Des d’ahir, els naturals del Matarranya, del Baix Cinca, de la Ribagorça o de la Llitera, com Duran Lleida, ja no parlen català, ara, per llei, parlen lapao.
El que un Estat culte hauria protegit i potenciat com una riquesa, a Espanya s’ha tractat històricament com una anomalia i una tossuderia d’aquesta gent encaparrada a continuar parlant una llengua “que no va enlloc”. Les discrepàncies sobre el nom del català han estat aprofitades maquiavèl·licament per fragmentar-lo i aïllar-lo en comunitats autònomes, posant la política per sobre de la convenció científica, com defensa l’IEC –i el sentit comú–, i fent creure a la ciutadania que es tracta d’idiomes diferents.
Però el deliri no s’acaba aquí. En tota aquesta pel·lícula, l’odi a tot allò que sona a català provoca una víctima col·lateral, i no pas menor: l’aragonès. Aquesta llengua, que es parla al nord de l’Aragó, ara s’anomenarà legalment lapapyp. Tot plegat és una altra prova fefaent que en aquest Estat les persones i la cultura van per una banda i les lleis per una altra.
La llengua és la línia vermella que mai no s’hauria d’haver traspassat i, en canvi, alguns polítics es dediquen constantment a trepitjar-la. No els fa vergonya fer el ridícul i nomenar acadèmics de no se sap ben bé què, perquè un cop hem rigut l’acudit, la llei s’assenta i la fragmentació continua. Curiosament són els mateixos polítics que –amb bon criteri– inverteixen piles de diners a potenciar la unitat del castellà mitjançant les acadèmies dels vint-i-dos països on es parla. I després fan veure que no entenen què ens passa, als catalans.
10-V-13, M. Camps, lavanguardia