"50 ombres del feminisme", Joana Bonet
Així es titula un llibre, presentat hàbilment com a resposta a l’èxit de la cèlebre trilogia d’E. L. James – 50 ombres…–, que continua traduint-se amb vigor i alimentant a arreu del món fantasies romàntiques de submissió, caviar i bondage. Un grup d’autores prenen com a punt de partida La mística del feminisme de Friedman i es dediquen a analitzar l’“isme” injuriat, que sovint s’ha identificat amb la fòbia o, el que és pitjor, amb la guerra contra els homes, en lloc de blindar-se gràcies a l’única noció radical del terme: les dones són persones. Des de la sexualització de les nenes fins a la desigualtat de sous, els mals de la pornografia o les dones objecte dels futbolistes, les ombres que sotgen el feminisme semblen encara opaques i inamovibles. Però també hi ha mirades triomfalistes, no exemptes de sarcasme, com la de Sandi Toksvig quan relata com, en una cerimònia de graduació, les noies anaven vestides com a prostitutes, fins a l’extrem que no podien sostenir-se sobre els talons altíssims i havien de recolzarse en els pares: “En el meu temps podies ser literata o prostituta, però no les dues coses”.
Sovint s’assenyala el sistema per identificar la bèstia negra que endarrereix l’ensorrament dels sostres de vidre. Però, què hi ha de nosaltres i la nostra herència? “Per què quan un home em mira als ulls, continuo baixant el cap?”, es pregunta la meva amiga Esther, que assegura que s’enfada amb si mateixa per no poder dominar aquest gest d’inhibició potser registrat en els seus plecs culturals i biològics que obliga fins i tot les més alliberades a claudicar. Com si, sotmeses pel verí de segles, se sentissin nues en mantenir la mirada i un instint paralitzador els ordenés mostrar-se capcotes. Penso en totes aquestes mirades creuades. Homes i dones que per un instant aconsegueixen que alguna cosa seva ens atrapi. El joc de l’atzar ens continua enamorant fins a l’extrem que es converteix en el primer assumpte que una parella comparteix i va engrandint al llarg dels anys. I són ben poques les dones que reconeixen que ell, un dia, la va mirar per primera vegada als ulls i ella va refusar la seva mirada.
Penso en els homes que diuen: “Ara maneu vosaltres. Sou les que decidiu quan voleu sexe i quan no”; agosarades, competitives, sagaces, depredadores... descriuen una nova raça de dones alliberadíssimes i sense miraments. D’altra banda, sento el tan gastat “ja no hi ha homes que valguin la pena” per part d’aquelles dones que defensen les virtuts de la solitud, encara que anhelin tot el contrari. Això sí, quan un home les mira als ulls, inexplicablement però no deliberadament, continuen baixant la mirada.
24-IV-13, Joana Bonet, lavanguardia