és qüestió d’armar-se de resignació?, de prendre les armes?, de...?

La setmana passada, el Senat dels Estats Units va rebutjar la proposta d’ampliar el control dels antecedents dels compradors d’armes, una de les prioritats del Govern d’Obama després de la matança de Newtown. Va perdre per poc però va perdre, tot i que la iniciativa la promouen un senador demòcrata i un altre de republicà, la qual cosa feia pensar que aquest cop ho aconseguirien.

La famosa segona esmena, que garanteix el dret a portar armes per defensar-se està profundament arrelada en l’esperit d’aquell país. A principis de mes, l’Ajuntament de Nelson, a Geòrgia, va aprovar una ordenança municipal que obliga els ciutadans a tenir a casa una arma i prou municions per “protegir la seguretat de la ciutat i dels seus habitants”. No es tracta ja de la possibilitat de tenir-ne una, si vols, sinó de l’obligació. Tot i això, no multaran els ciutadans que no la compleixin, una incongruència perquè, si hi ha l’obligació de fer una cosa i pots no fer-la i no et passa res, ¿llavors on és l’obligació? Ja s’ho faran. A Tucson, Arizona, la iniciativa és una altra. A mitjans de març es va saber que el grup Armed Citizen Project donarà de franc escopetes amb municions als habitants dels barris amb un alt índex de delinqüència. Ho fa a molts altres llocs. Segons aquest grup, només si els ciutadans estan armats la ciutat pot defensar-se dels criminals, vist que les forces de policia pateixen greus retallades de pressupost i no poden desplegar-se amb l’efectivitat que caldria.

Tant el de Nelson com el de Tucson són casos aïllats enmig d’una onada majoritària de propostes que, des de fa temps, intenten fer més difícil la possessió d’armes. Però s’equivoquen els que, un cop més, cauen en el tòpic i diuen que la impossibilitat d’acabar amb el sentiment que lliga armes amb dret personal és “una estupidesa típica dels americans”. Fixin-se, si no, en la foto que dimecres passat va publicar la secció Cartes dels lectors. L’enviava el subscriptor Agustí Prats Aragonès. S’hi veu la reixa d’una casa, amb un cartell amb la silueta d’un home amb escopeta i el text: “Aquí vive un cazador”. Deia el senyor Prats: “Són molts els assalts que s’estan produint a cases aïllades i n’hi ha que prenen mesures dissuasives”. Sí. Són molts assalts, massa. Divendres passat, a Llagostera uns lladres van assaltar un mas aïllat, van apallissar i van ferir l’home de 70 anys que hi viu i se’n van anar amb tot el que van poder robar, cotxe inclòs. De casos com aquest n’hi ha a dotzenes, cada mes, i molts acaben amb la víctima assassinada i el delinqüent fugit. Els ciutadans n’estan tips. Conec un home de l’Alt Empordà, caçaire, que –tip que els hagin robat una vegada i una altra, i els hagin pres tot i més– cada vespre treu el fusell de l’armari i el deixa a terra, al costat del llit on dorm amb la dona. Per si de cas. ¿Quants n’hi ha com ell, a tot el país, ara mateix?

24-IV-13, Quim Monzó, lavanguardia