els partits polítics, entre la reforma a fons o ser escombrats per nous formats

Una gran diferència separa Grillo i Barjot, l’un amb escons ja a l’historial, i l’altra que de moment només es planteja el trànsit, però el model ja existeix. A Espanya, aquest esquema de personatge conegut que catalitza la protesta d’un moviment social i entra després en política clàssica s’ha encarnat en una aposta recent. La monja Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres –tots dos amb reputació sòlida en l’àmbit de la justícia social– impulsaran una candidatura a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, “amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’Estat i d’ordenació socioeconòmica volem”, diu el manifest. Ells mateixos no seran candidats; tampoc no ho ha estat Grillo a Itàlia...

Aquesta és part de la novetat mediàtica del segle XXI d’aquests personatges, el fet que tenien ja notorietat pròpia (marca personal, podria dir-se) abans d’accedir a liderar o donar suport a un moviment o plataforma: Beppe Grillo era un còmic televisiu d’èxit; Frigide Barjot (nom artístic que juga amb el de l’actriu francesa Brigitte Bardot) era cantant, humorista i autora de llibres; Teresa Forcades és coneguda més enllà de l’Església catòlica pel seu activisme social i per les denúncies sobre vacunes i empreses farmacèutiques, etcètera...

En aquest context s’ha d’entendre i analitzar la iniciativa plantejada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres (vegeu la informació principal). “Arran de la crisi de la política reapareix la necessitat de tenir valors que èticament s’aguantin, i sorgeixen aquest tipus d’iniciatives i personatges, potser ingenus, però que no estan contaminats pel joc polític ni pel poder. Aquesta és la seva força i la seva debilitat”, explica Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques (UAB). Maquiavel, recorda el professor, va modernitzar (segle XV) el concepte de política en diferenciar-la de la moral, transformant-la –en una definició molt breu– en la gestió del que és possible i del bé comú. Però el que ha passat aquí és que la classe política s’ha separat de la societat, d’aquesta gestió del bé comú, la justícia, la igualtat. Avui és part del problema...

Qui són els líders morals, doncs? Apareixen personatges famosos, indica Botella, com pot ser el cas de Forcades i Oliveres, o Josep Guardiola i Lluís Llach, que poden ser referents per a la ciutadania. Projecten en l’imaginari una sensibilitat perduda, uns valors solidaris. I, tot i que de vegades el missatge pot ser antipolític i semipopulista, poden tenir acceptació nous moviments en una pròxima convocatòria electoral. De fet, el creixement de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) o de Ciutadans indica que, a banda del debat esquerra-dreta i l’identitari, apareix l’eix vella política-nova política, que recull vot de protesta i cansament.

El pas endavant de Forcades i Oliveres reflecteix la necessitat que passin coses, que hi ha un espai que cal ocupar, subratlla Subirats. I és molt probable que tingui més força una iniciativa ciutadana, que neix des de baix, que una operació camuflada darrere d’un partit, indica. Un espai, no tot l’espai, perquè una cosa és proposar somnis i una altra, gestionar realitats.

Així doncs, un cop perdudes les credencials com a mitjancers de la ciutadania –en l’ideari general tothom sap que els governs patris no manen– i mentre busquen la manera de recuperar-les, els nous moviments comencen a ocupar l’espai buit. La pregunta, assenyalen els experts, és si és per fer política o per oposar-s’hi...