el cardenal Rouco Varela, actor dominant en la política espanyola
La relació societat-Estat a Espanya i Itàlia discorre per vies en direcció contrària. Rellevants historiadors coincideixen a assenyalar que Espanya va ser construïda per l’imperi dels Habsburg. Primer, la superestructura; primer l’Estat, després la idea i el sentiment de nació, encara avui, contradictòria i a la defensiva. A Itàlia passa al revés: l’enfonsament de l’imperi va donar lloc a una gran fragmentació dels dominis territorials, a un anar i venir de forces dominants, tant al nord com al sud, a un extraordinari mosaic polític que es va unificar tardanament el 1861, contra la voluntat del papa de Roma. Pius IX, confinat a la ciutadella vaticana, va prohibir als catòlics italians que participessin en les institucions del nou Estat. Aquesta prohibició va ser relativa –com moltes altres coses a Itàlia– i, al cap d’un temps, els catòlics es van dotar d’una formació política pròpia, el Partit Popular Italià, que després de la Segona Guerra Mundial es transformaria en la cèlebre i hegemònica Democràcia Cristiana.
La comparació amb Espanya torna a ser interessant. El catolicisme espanyol, sempre molt pendent de la protecció de l’Estat, no es va arribar a constituir mai en força política autònoma. Juan Herrera Oria ho va intentar als anys trenta, però no se’n va sortir. El 1977, els bisbes, encapçalats pel cardenal Vicente Enrique i Tarancón, es van negar a donar suport a la federació democristiana que encapçalava Joaquín Ruiz-Giménez. Tarancón no va voler que l’Església prengués partit durant la transició i, anys després, el papa Joan Pau II l’hi va retreure severament. Els dos únics partits democristians estan establerts a Euskadi i Catalunya: el Partit Nacionalista Basc i Unió Democràtica.
16-III-13, Enric Juliana, lavanguardia
La voluntat de poder del cardenal Antonio María Rouco Varela és un dels fets importants de la vida pública espanyola. Voluntat de poder, escrivia Friedrich Nietzsche, és la permanent ambició d’aconseguir els propis desitjos; la demostració de força en cada moment oportú. Der Wille zur Macht. Encara que Nietzsche no és un autor gaire estimat en el món catòlic, l’arquebisbe de Madrid coneix bé la filosofia alemanya. Rouco va perfeccionar els seus estudis a Munic (dret i teologia) als anys seixanta. Per tenir voluntat de poder no cal ser un entusiasta de L’Anticrist, Ecce Homo i Així parlà Zaratustra –filòsof de la vitalitat, Nietzsche va acabar abraçant un cavall malalt als carrers de Torí–. És un atribut autònom dels dictats de la raó. Hi ha persones que ja hi neixen. Rouco Varela (Vilalba, Lugo, 1936) pertany a aquest llinatge. Ahir ho va tornar a demostrar.
Rouco va renyar el president del Govern espanyol just a la mateixa hora en què Mariano Rajoy i la seva dona, Elvira Fernández, eren rebuts pel papa Francesc a Roma. A la mateixa hora. Un quart de dotze del matí. El nunci de la Santa Seu, Renzo Fratini, sempre present a l’obertura de les assemblees plenàries de la Conferència Episcopal Espanyola, va assistir a l’escena, no gaire ajustada a l’estil de la diplomàcia vaticana.
Rouco va retreure ahir a Rajoy tebiesa, absència de projecte i escàs suport als plantejaments catòlics en matèria de costums. No és la primera vegada que ho fa. El 2008, l’arquebisbe de Madrid ja va formar part de la coalició que va intentar defenestrar l’actual líder del Partit Popular, després de la seva segona derrota davant José Luis Rodríguez Zapatero. Sota l’atenta mirada de José María Aznar, encapçalava l’aliança Esperanza Aguirre, amb l’important suport del diari El Mundo i de l’emissora Cope, propietat de l’episcopat. Rajoy es va quadrar. Amb els tambors de la crisi encara llunyans, però ja audibles, va intentar negociar un armistici amb Rouco. El de Pontevedra i el de Vilalba van fer un sopar a casa d’una periodista de Madrid i la reunió va acabar malament. Molt malament. No es poden ni veure. Des que va prendre possessió de la Moncloa, Rajoy encara no ha rebut oficialment el president de la Conferència Episcopal. I després de les paraules d’ahir és ben probable que aquesta trobada no tingui lloc. El mandat de Rouco s’acaba el març del 2014.
L’Església es troba en un interessant moment de canvi a Espanya. Nou pontificat i temps de jubilació dels arquebisbes de Madrid i Barcelona, que ja han complert els 75 anys preceptius. Nova presidència de l’episcopat i relleu a les dues principals diòcesis. El calendari és en mans de Roma.
Rouco Varela, voluntat de poder, Der Wille zur Macht, va enviar ahir tres missatges en un: a Rajoy, a Roma i als sectors catòlics espanyols poc entusiasmats amb el nou Papa. Rouco esgota el seu mandat obrint la porta a l’oposició silenciosa a Francesc.
16-III-13, Enric Juliana, lavanguardia
