delirant fugida endavant de la política (?) educativa (?!)
La sanitat, la seguretat i l’ensenyament formen part de les prestacions de l’Estat de benestar. La sanitat, la seguretat i l’ensenyament públics depenen al cent per cent dels pressupostos generals. No la sanitat privada ni la seguretat privada ni l’ensenyament privat, que tenen els seus propis i legítims interessos particulars. Tot i que no vol dir que siguin incompatibles amb l’interès general. I és per això que, de vegades, el sector privat rep de l’Administració ajudes econòmiques pactades d’acord amb uns objectius acordats o concertats.
Com els hospitals privats o concertats, també els centres d’ensenyament privats o concertats s’organitzen internament com volen els seus propietaris. Els centres públics no, almenys fins ara. Entre altres coses perquè el que és públic pertany a tots i qui ho administra té un exèrcit de servidors públics seleccionats en principi amb criteris objectius basats en el mèrit i la capacitat.
Els professionals de l’ensenyament adscrits als centres de propietat i gestió pública han anat accedint als seus llocs de treball després de passar unes oposicions o un concurs de mèrits que garantien la igualtat d’oportunitats. Ara sembla que des d’alguns despatxos s'està plantejant una reforma del sistema d’ensenyament, una altra més, que no respecta el criteri fins ara establert per a tota la funció pública i que preveu la discrecionalitat del director del centre per contractar a dit el professorat.
La selecció de professors i fins i tot d’alumnes ja s’ha anat donant, des de sempre, als centres privats, siguin o no concertats. Però no als públics. Que bé podrien també privatitzar-se, esclar, com s’ha fet amb altres sectors abans en exclusiva en mans de l’Estat. Però si es considera que la funció pública o la manera d’accedir-hi ja no garanteixen l’eficiència en escoles, instituts o universitats, el que s’ha de fer és dirho clar i net i modificar obertament les lleis en aquest sentit.
El sector privat s’organitza com vol. El públic, no. Que ara es pretengui consagrar la discrecionalitat d’una sola persona a l’hora de donar (o deixar de donar) feina en un centre públic obre la porta a tota mena d’abusos. I convé evitar, encara més al sector públic, tota temptació d’amiguisme i de cooptació per afinitats no contrastades. Què passaria, posem per cas, si s’arribés a aplicar el mateix criteri en la selecció del personal de les comissaries o els jutjats?
17-IV-13, Oriol Pi de Cabanyes, lavanguardia