"Zombis bancaris", Xavier Sala i Martín

> ""Rescatar" els bancs, pitjor el remei que la enfermetat", Xavier Sala i Martín <

Des del primer moment s’ha debatut sobre si els bancs en fallida haurien de ser liquidats i obligats a tancar les portes. Jo he defensat que sí (sempre que es garantissin els dipòsits assegurats de menys de 100.000 euros): en una economia de mercat, quan les coses van bé, l’empresa guanya diners i quan no, ha de tancar les portes. Passa amb les fleques, els restaurants i les fàbriques de tota mena. Els bancs no n’han de ser una excepció.

Els defensors dels rescats amb diners del contribuent utilitzen dos arguments. El primer és que, a diferència de totes les altres empreses, els bancs són “sistèmics”. Això vol dir que si es deixa que algun faci fallida, es crearan pànics financers que contagiaran els altres bancs que, al seu torn, deixaran de prestar diners a les empreses productives i això agreujarà la crisi. Aquest argument és realment sorprenent perquè a Europa no s’ha deixat fer fallida a cap banc i això no ha evitat la desaparició del crèdit ni el col·lapse de l’economia. És a dir, si haguéssim deixat fer fallida a alguns bancs, estaríem igual que ara (sense crèdit) però almenys ens hauríem estalviat els diners dels rescats!

El segon argument diu: “No rescatarlos costarà encara més diners al contribuent”. És a dir que els diners que es necessitarien per garantir que tots els dipositants assegurats recuperessin els estalvis són més grans que el que es necessita per mantenir viu el banc. Aquest raonament té un petit problema: un banc en fallida que continua operant és com un mort que continua vivint. És a dir, és un banc zombi! I això canvia l’equació. M’explico.

En ser mantinguts artificialment per l’Estat, els zombis bancaris tenen problemes per trobar clients, obtenir dipositants i crèdits a l’engròs i no poden concedir crèdits a famílies i empreses. Sense crèdits, no hi ha beneficis, per la qual cosa requereixen més ajuts de l’Estat. Això engrandeix els dèficits públics fins a límits insostenibles, motiu pel qual el Govern els intenta retallar reduint la despesa i augmentant els impostos. La recessió s’agreuja, els treballadors se’n van a l’atur i no poden pagar hipoteques, les empreses tanquen les seves portes i no tornen els seus crèdits. Es tanca el cercle viciós perquè això, lògicament, repercuteix de nou en els bancs. En els zombis i en els sans. Els zombis requereixen més diners públics i els sans es comencen a “zombificar”. I és que al final, sense negoci, no hi ha banc que sigui viable i tots acaben fent fallida. De la mateixa manera que els zombis humans viuen de menjar la carn dels vius que, al seu torn, converteixen en zombis, els zombis bancaris viuen de menjar els diners dels contribuents i dels bancs sans, als quals acaben per convertir en bancs zombis.

Quan els defensors dels rescats fan els seus càlculs, ignoren els costos macroeconòmics de la “zombificació”. I això és especialment greu en economies com l’europea, en què les empreses treuen el 75% dels seus recursos financers de la banca (als Estats Units només el 25%).

La “zombificació” dels bancs no és una elucubració mental. El relat que els he fet és una descripció del que va passar al Japó durant els primers anys (dècades) de la seva crisi financera. Una crisi que va començar el 1990 i que avui, 23 anys després, encara no ha acabat.

A Europa estem entrant al sisè any i l’experiència japonesa ens hauria de fer reflexionar: l’Estat ha evitat el tancament de qualsevol entitat bancària (caixa o banc) a base de dilapidar desenes de milers de milions d’euros dels contribuents i d’obligar les entitats sanes a absorbir més o menys per força les que han fet fallida. Alhora ha collat els solvents amb requeriments de capitalització que els indueixen a comprar deute públic en lloc de concedir crèdits productius. I què hem obtingut a canvi? S’ha aconseguit que el crèdit torni a fluir perquè les empreses creïn llocs de treball? S’ha millorat la perspectiva que els bancs puguin tornar a guanyar diners prestant els més productius? S’ha generat confiança en el sistema financer? La resposta a totes aquestes preguntes és la mateixa: rotundament no.

L’esperpèntic fracàs de la política bancària europea, doncs, apunta que es requereixen canvis. Mantenir vius amb diners públics bancs en fallida que no presten no només és una estafa al contribuent, sinó que pot acabar enfonsant tota l’economia.

El gran problema dels zombis humans és que són molt difícils d’eliminar. En vista del que ens expliquen els nostres ministres, molt em temo que la resistència a desaparèixer també sigui una de les característiques dels zombis bancaris.

17-IV-13, Xavier Sala i Martín, Columbia University, UPF i Fundació Umbele, lavanguardia