"Confiança en la llibertat", Lluís Foix

Es parla poc de llibertat en aquests temps de construcció nacional. S’utilitza amb freqüència el plural social i poc el singular individual com a subjecte principal de la llibertat. És bo acudir a la Declaració Universal dels Drets de l’Home consensuada al palau Chaillot de París el 1948. La paraula llibertat apareix en el primer i segon articles i en altres passatges en els quals es parla de diferents derivades de la llibertat.

Francesc Torralba va fer una interessant conferència sobre “Els fonaments prepolítics de la política”, en què parla de la llibertat com el més imprescindible valor perquè l’ètica i la política puguin reconciliar-se i servir a la societat. Diu Torralba: “Si no hi ha llibertat, no crec que es pugui parlar de política”. I recorre a Kant, que a la Crítica de la raó pràctica diu que si no hi ha llibertat no podem parlar de vida ètica, cosa que equival a dir que no hi ha vida política sense vida ètica. Un raonament molt lògic.

La llibertat és el que més progrés assegura als pobles. La llibertat no es predica, sinó que s’exerceix. A l’oració fúnebre de Pèricles, relatada per Tucídides en la seva història de la guerra del Peloponès, s’explica que “som els únics que sense angoixar-nos procurem a algú beneficis no tant pel càlcul del moment oportú com per la confiança en la nostra llibertat”.

Llibertat de pensament, de creences, d’associació, de moviment. La Declaració del 1948, en què va participar el recentment traspassat Stéphane Hessel, parla tant de l’aspecte concret com de l’universal. La llibertat genera progrés quan va associada a l’ètica i a la responsabilitat.

Zygmunt Bauman va estar fa poc a Barcelona i va parlar del futur que ens espera en aquests temps de canvis a grans velocitats i sovint sense brúixola. En un dels seus llibres recents, El tiempo apremia, va exposar que “la destinació de la llibertat i de la democràcia a cada territori es decideix i s’estableix en el context mundial, i només la defensa en aquest context té possibilitats realistes d’un èxit durador”.

Al meu judici, interessa fer ressaltar les aliances amb els més pròxims i els més llunyans. que es garanteixi la llibertat de tots, que el que s’assoleixi sigui perdurable i, sobretot, que no ens suposi una nova frustració ni, de cap manera, ens condueixi al ridícul per la incapacitat d’assolir consensos de mínims per poder actuar des de majories sòlides i democràtiques.

16-IV-13, Lluís Foix, lavanguardia