en marxa la ponència sobre el sistema electoral (que determina la qualitat de la democràcia)
Catalunya podria fer història els propers mesos, si aconseguís tirar endavant la llei electoral que es gesta al Parlament, una norma que seria pionera a l’Estat ja que entre altres novetats permetria als ciutadans votar de forma directa una part, posem la meitat, dels diputats. No es tractaria només de desbloquejar les llistes –com ja es fa per a les eleccions generals al Senat–, sinó que el votant pogués elegir el diputat del seu districte electoral entre diversos candidats.
Els grups parlamentaris que estan treballant en la nova llei –Catalunya no ha aprovat una legislació electoral pròpia i aplica l’espanyola– abordaran aquest punt referent al sistema electoral les properes setmanes, però en les propostes de tots, que ha conegut aquest diari, hi ha un punt d’inflexió: volen posar fi a l’hegemonia de les llistes tancades de partit. És un moviment que cal llegir en clau de regeneració democràtica i com un intent d’acostar la política a la ciutadania. I no és l’únic punt de possible acord. De fet, els partits ja han pactat incorporar mesures d’estalvi a la campanya electoral. I s’han desbloquejat apartats com ara la tramesa conjunta de propaganda electoral de tots els partits, que CiU i el PSC no acceptaven, i la possibilitat de flexibilitzar els blocs informatius electorals als mitjans públics.
Tanmateix, juntament amb aquestes bones perspectives es manté l’escull principal: la representació. I les discrepàncies sobre el nombre de circumscripcions i la seva mida poden tornar a malmetre l’enèsim intent d’aprovar una llei electoral, tal com ha passat fins ara. No és un assumpte menor, sinó el nucli del sistema electoral, que determina la distribució d’escons al territori, i per tant el pes del vot. Les posicions sobre aquest punt han estat fins al moment irreconciliables i, encara que aquesta vegada els grups parlamentaris coincideixen que els ciutadans no entendrien que no fossin capaces de cedir per arribar a un acord, hi ha poc espai per a l’optimisme.
L’Estatut recull que el sistema electoral ha de combinar la representació proporcional amb la territorial, un mandat que els partits interpreten d’una manera diferent. A Catalunya la població està distribuïda de manera molt desigual i si el repartiment d’escons al territori fos estrictament proporcional –tal com defensen PSC, PP, ICV i Ciutadans– tres de cada quatre diputats s’elegirien en una circumscripció (la província de Barcelona), que concentra gairebé el 75% de la població catalana, per això es van introduir mecanismes de compensació al territori no metropolità i les comarques van guanyar representació –és l’opció que CiU i ERC defensen que es mantingui–.
Per tot això, és clar que en el moment d’abordar el model les converses es tensaran. El sistema alemany de doble vot té el vistiplau de CiU, PSC, PP i ICV –amb algunes diferències–. A grans trets, permetria elegir una part dels diputats de forma directa, és a dir que en un districte electoral –per exemple, una comarca– els votants elegirien el diputat d’aquest districte entre els candidats que es presentin. El guanyador entraria directament al Parlament. La resta de la Cambra s’elegiria votant una llista de partit, que alguns, com el PSC i ICV, defensen que sigui desbloquejada i es puguin marcar amb una creu candidats preferents. ERC i C’s aposten per un model diferent, de vot únic, a una llista desbloquejada.
Sobre la mida de les circumscripcions, per al vot directe hi ha coincidència en el fet que el districte electoral sigui la comarca i els districtes de Barcelona –i algunes ciutats metropolitanes–. Però en el segon vot, a la llista de partit, hi ha el nucli de la discrepància: els partidaris de la màxima proporcionalitat defensen la circumscripció única de tot Catalunya, perquè valgui igual un vot de Barcelona que un de Tremp, mentre que els que no volen restar pes al territori aposten per un sistema semblant a l’actual, basat en les províncies o les vegueries.
Un altre element de discrepància és la mida del Parlament. Optar pel sistema alemany podria implicar ampliar els 135 escons actuals, una possibilitat a la qual alguns, com ara el PP, s’oposen frontalment, però que en general no és ben vista per ningú. Sobre l’abast de la llei, CiU vol que es reguli el sistema d’elecció del candidat dins de cada partit, que sigui democràtic, de baix a dalt, però el PSC va més enllà i farà bandera de les primàries.
14-IV-13, S. Hinojosa, lavanguardia
L’Estatut determina que el sistema electoral ha de ser proporcional i assegurar la vinculació al territori. Seguint aquestes premisses, els grups parlamentaris proposen:
CiU. Planteja un doble vot: amb el primer, s’elegeix el 60% dels diputats per llista de partit (sistema actual) en la circumscripció del votant, que pot ser la província, la vegueria o la unitat que reculli l’organització territorial; l’altre 40% serà d’elecció directa, escons unipersonals en circumscripcions més petites: comarca i districtes de Barcelona.
ERC. Un vot a una llista de partit amb l’opció de marcar candidats preferents (llista desbloquejada). La circumscripció: la vegueria. La proposta coincideix amb la que va fer el grup d’experts, el 2007, per encàrrec de la Generalitat.
PSC, ICV. Doble vot: el primer, a un candidat de partit en la seva circumscripció electoral (comarca, grans ciutats i districtes de Barcelona), guanya només un per circumscripció, i té escó assegurat. El segon vot, a una llista de partit (desbloquejada, amb opció de marcar candidats preferents), en circumscripció única de tot Catalunya; aquest segon vot determinarà el total d’escons de cada grup al Parlament: descomptats els elegits directament, la resta sortirà de la llista de partit, per ordre de preferència dels votants.
PP. Molt semblant a l’anterior, però en els escons unipersonals la circumscripció electoral seria la comarca i agrupacions de comarques. El segon vot, a una llista de partit tancada, en circumscripció única de tot Catalunya.
C’s. Similar a ERC. Un vot a una llista de partit, amb la possibilitat de marcar candidats preferents. La circumscripció seria la província o circumscripció única.
Alemanya: sistema proporcional i personalitzat
El sistema electoral alemany és proporcional i personalitzat, complica la formació de governs a càrrec d’un sol partit, cosa que només ha passat una vegada en 57 anys, i propicia les coalicions. Els partits que no superen la barrera del 5% dels vots no obtenen representació parlamentària, llevat que aconsegueixin la victòria dels seus candidats en tres circumscripcions electorals. Aquesta norma es justifica pel propòsit de no complicar excessivament la formació de majories que resultaria d’una gran atomització i dispersió del vot amb molts partits petits.
Cada elector té dos vots. En el primer es vota un candidat de partit en la pròpia circumscripció electoral. Hi ha 299 circumscripcions. El candidat que obtingui més vots serà el representant d’aquesta circumscripció. Amb el segon vot es vota llistes regionals tancades presentades per cada partit. La composició del Bundestag és, així, resultat de dues fonts, una de personalitzada i una altra que sorgeix de les llistes de partit. Cada una d’aquestes dues fonts aporta 299 diputats a la Cambra. El sistema no disminueix el paper dels partits en el sistema electoral alemany, però permet també personalitzar el vot segons criteris no partidistes. El Bundesrat, o Cambra Alta dels estats federats, està compost exclusivament per representants dels governs dels estats federats. / Rafael Poch
França: majoria de govern assegurada
Qui guanya ha de manar. D’aquesta manera es podria resumir l’esperit de la Constitució del 1958, que va crear la V República francesa. Arribat un cop més al poder, el general De Gaulle va voler posar fi a la inestabilitat política inherent als sistemes parlamentaris –com havia passat durant la III i la IV República– i edificar un nou sistema politicoinstitucional, d’estil presidencialista, que dóna prioritat al poder executiu sobre el poder parlamentari.
La màxima expressió d’aquesta concepció és l’elecció directa per sufragi universal del cap de l’Estat, que només respon davant els ciutadans. L’arquitectura electoral busca, en conseqüència, reforçar el poder del Govern garantint-li, a través d’un sistema majoritari a dues voltes, un Parlament afí. Els 577 diputats de l’Assemblea Nacional són elegits en tantes altres circumscripcions. En cada una només surt elegit un diputat. Si ningú no obté el 50% més un dels sufragis en la primera volta, els que reuneixin el vot d’almenys el 12,5% dels electors censats –no dels vots emesos– passen a la segona. Generalment són només dos. I únicament el més votat acaba obtenint l’escó. No hi ha cap sistema de correcció proporcional, de manera que els partits grans surten reforçats i els petits –llevat que arribin a pactes preelectorals– queden escombrats. I en qualsevol cas, infrarepresentats. / Ll. Uría
Itàlia: un sistema culpable de la ingovernabilitat
L’actual sistema electoral italià, anomenat pejorativament porcellum –“va ser una porcada”, va dir el ministre que ho va idear– és, entre altres raons, el responsable del monumental embolic i del bloqueig polític total sortit dels comicis del passat 24-25 de febrer. La prioritat número u és canviar com més aviat millor aquest sistema, per aconseguir que, si s’ha de tornar a anar a les urnes, hi hagi un resultat clar, el país sigui governable i s’acabi amb l’odiat sistema de llistes tancades decidides pels partits. El mètode vigent és proporcional, però amb correccions molt significatives. Estava destinat –en teoria– a crear majories estables, però ha passat al contrari. Afavoreix la formació de coalicions electorals i castiga l’atomització de partits. La coalició guanyadora en l’àmbit nacional rep automàticament un mínim del 55% dels escons a la Cambra de Diputats, encara que l’avantatge sigui mínim, com ha passat aquesta vegada amb el Partit Demòcrata. Només obté representació la coalició que aconsegueixi un mínim del 10% de vots. Un partit individual necessita almenys el 4% dels sufragis. En el Senat s’utilitza un sistema semblant de representació proporcional corregida, però no es calcula sobre la base nacional, sinó a cadascuna de les 20 regions. Això ha donat una relació de forces molt diferent respecte de la Cambra Baixa, sense majoria per a cap grup. / E. Val
Gran Bretanya: contacte directe amb els votants
La Gran Bretanya té un sistema electoral majoritari que afavoreix el bipartidisme (conservadors i laboristes), i fa dificilíssima la presència en el Parlament de partits petits o candidats independents. El país està dividit en 600 circumscripcions de diverses desenes de milers de votants, i cada una porta un diputat a la Cambra dels Comuns, que és el que obté més nombre de vots, fins i tot per un de diferència. La reconfiguració periòdica del mapa electoral és objecte de considerable debat, perquè els escons resulten molt més cars en nombre de vots en circumscripcions grans de zones rurals (feu dels conservadors) que en territoris urbans, més afins al partit laborista. El sistema afavoreix el contacte directe dels polítics amb els ciutadans a qui representa, i els obliga a interessar-se pels assumptes locals, cosa que de vegades fa anar en contra de la disciplina de vot imposada per la direcció del partit.
Fa dos anys, a instàncies del partit liberaldemòcrata (aliat dels conservadors al Govern), es va convocar un referèndum sobre la reforma de la llei electoral per introduir un sistema amb més proporcionalitat, però els votants ho van rebutjar amb contundència. Encara que avui hi ha un govern de coalició, és una excepció històrica, perquè el sistema afavoreix administracions fortes amb àmplies majories. Les eleccions generals se celebren cada cinc anys. / R. Ramos
14-IV-13, lavanguardia