el Govern català crea el Consell Assessor per a la Transició Nacional

L’octubre del 1987, el filòsof Xavier Rubert de Ventós, aleshores diputat socialista espanyol al Parlament Europeu, va pujar a la tribuna i va dir: “Em permetrà, senyor president, que m’expressi aquí en català, la meva llengua (...)”. I Rubert de Ventós va fer la seva exposició en català. El català no era reconegut com a llengua oficial, ni com a llengua d’ús ni res per l’estil, però al president de l’Europarlament no li va passar pel cap retirar-li la paraula al diputat ni cridar als cossos de seguretat. Al contrari, la intervenció de Rubert es va poder escoltar i es pot consultar avui en la seva literalitat catalana al diari de sessions, pàgina 528 i següents en l’edició del 10 d’octubre del 1987. Vint-i-sis anys després, el Parlament espanyol continua negant-se a escoltar la veu d’un diputat que parli en llengua no castellana. Aquesta setmana, el president del Congrés va expulsar els diputats d’ERC que van intentar intervenir en català. La vigília, una interlocutòria de la justícia espanyola pretenia imposar l’ús del castellà a tot un grup escolar només que ho exigeixi un alumne en contra dels altres. És probablement la reiteració d’aquesta concepció colonial de Catalunya respecte a Espanya el que fa comprensible que un home temperat i irònic com Rubert, defensor guardonat de la hispanitat –no confondre amb l’espanyolisme– s’hagi vist incorporat al procés sobiranista com el més natural del món.

Rubert no és un cas aïllat. Carles Viver Pi-Sunyer, jurista de prestigi, exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol, que va dedicar els millors anys de la seva vida a contribuir a l’encaix de Catalunya a Espanya, ha assumit la presidència del Consell Assessor per a la Transició Nacional, convençut ja que “ni la Constitució ni l’Estatut no serveixen per donar resposta a les aspiracions de Catalunya”. A l’organisme encarregat d’elaborar el full de ruta cap a l’Estat propi català, trobem també el catedràtic Joan Vintró, que va ser lletrat del TC, i el seu col·lega Ferran Requejo, apòstol del federalisme, que ha escrit el seu desengany: “L’experiència m’ha convençut que el federalisme és una idea massa sofisticada per a la cultura política espanyola, molt simple i amb dos partits majoritaris diferents, però els dos retrògrads en matèria de pluralisme. L’independentisme, malgrat les seves incògnites, marca un camí a explorar al segle XXI”. Hi ha més companys de viatge: Germà Bel, Enoch Albertí, Àngel Castiñeira, Carles Boix, Rafael Grasa, Francina Esteve, Joan Font, Núria Bosch, Josep Maria Reniu... Són gent d’ordre, poc sospitosos d’ideologismes o de creences nacionalistes, precisament alguns han estat tot el contrari, , i per alguna poderosa raó han arribat a la conclusió que a Catalunya no li queda cap altre camí. Representen el gran canvi de rumb que ha experimentat la majoria de la societat catalana, la que fixa l’àmbit de la centralitat política. Expressar en llibertat la pròpia voluntat sempre serà el més natural del món. No poder fer-ho és una anomalia i no deixar parlar és extremisme.

14-IV-13, J. Barbeta, lavanguardia