"El federalisme només és possible en democràcies molt sòlides, sinó no funciona", Stéphane Dion

entrevista a Stéphane Dion, líder del Partit Lliberal del Canadà

Stéphane Dion parla a poc a poc, gairebé en veu baixa, un ritme adequat per a les reflexions llargues sobre conflictes profunds, però que dimecres a la tarda, al bar de l’hotel Princesa Sofia, s’ofegava en un entorn dominat per l’adrenalina dels aficionats del Barça i del Paris Saint-Germain que bevien, parlaven i somiaven amb els triomfs de sempre. Va caldre buscar un racó dins un saló del primer pis per entendre la seva primera resposta: “Sí, sóc quebequès i federalista, i el federalisme només és possible en democràcies molt sòlides, sinó no funciona”. Dion ha ocupat diverses carteres i va liderar els liberals entre el 2006 i el 2008; el 2011 va ser reelegit diputat amb una còmoda victòria

En què consisteix aquesta fortalesa democràtica? En el pluralisme polític: Parlaments diversos i dirigents que han de governar amb gent que té una altra orientació ideològica.

És més fàcil ser federalista en el clàssic Estat nació que en un de plurinacional. Sí, si la nació dominant d’un Estat no reconeix com a iguals les minories nacionals. El francès, per exemple, és oficial a tot Canadà, igual que l’anglès, encara que només es parla al Quebec.

Espanya només té una llengua oficial. Si les llengües regionals fossin oficials a tot el territori, ¿Espanya s’acostaria més al federalisme canadenc? Així és al Canadà, i no ha estat fàcil arribar fins aquí. És el resultat de la història. Al principi, els britànics van intentar assimilar els francesos i, en no aconseguir-ho, van acceptar la coexistència.

Una part dels quebequesos no vol coexistir. Però la majoria sí. Entén que podem aprendre de les nostres diferències i ser més forts.

El partit sobiranista governa al Quebec. Sí, però és minoritari, i la primera ministra no parla de convocar un tercer referèndum sobre la independència perquè el perdria. La majoria de quebequesos també ens sentim canadencs. Jo tinc dues identitats i no vull renunciar a cap de les dues. No vull escollir ni que ningú no m’obligui a escollir. Les identitats sumen, mai no resten.

A Catalunya hi ha sobiranistes que li dirien que sentir-se català i espanyol alhora és contradictori. I també al Quebec. Dirien que ser canadencs els impedeix de ser realment quebequesos.

Hi ha sobiranistes catalans, bascos i gallecs que s’estimen més mirar a Europa abans que a Espanya. Identificar-se amb Europa suma. En el nostre cas ser canadenc suma. Els quebequesos hem contribuït molt a construir el Canadà. El país és en part nostre. Per què hem de renunciar al que ens pertany?

El Canadà reconeix el Quebec com una nació fundadora del Canadà i en molts països plurinacionals això no passa. És difícil en països amb una forta tradició centralitzadora.

Certs estats centralistes, com França, accepten amb més facilitat el multi-culturalisme que aporta la immigració que el que sorgeix de les pròpies minories nacionals. Crec que les diferències mai no han de ser una amenaça.

Però molta gent pensa el contrari, especialment, si pertanyen a una minoria nacional. Solen sentir-se més vulnerables. La temptació d’una ruptura unilateral amb l’Estat és gran. Igual que l’assimilació mai no funciona, tampoc la ruptura unilateral. L’exemple és Kosovo.

Però l’han reconegut més de 90 països. Però només perquè la separació després de la guerra i la intervenció de l’OTAN eren una realitat. Ni la UE, ni l’ONU, ni altres organismes no el reconeixeran mentre Sèrbia no accepti la secessió.

La ruptura ha de ser pactada. En un marc constitucional.

Com el canadenc, que admet la divisibilitat del país. Entenem que la unitat ha de ser fruit de la voluntat dels ciutadans de viure plegats. Per això, la separació d’una província només pot aconseguir-se mitjançant la negociació i aquesta només s’inicia si hi ha hagut un referèndum amb una pregunta clara i una majoria clara a favor de la secessió.

Els quebequesos tenen el dret a decidir el seu futur. El garanteix la Constitució.

I si no el garantís, creu vostè que els sobiranistes quebequesos haurien fet el pas de convocar una consulta? Quina utilitat hauria tingut? Cap. Crec que, davant aquesta voluntat, el primer pas hauria de ser canviar la Constitució.

És clar que el secessionisme és una qüestió d’identitat, però també de diners. Com s’han de gestionar els recursos financers d’un Estat federal? Amb total transparència. Els números han de ser a sobre de la taula. Tots els estats han de saber el que paguen i el que reben. De cap altra forma no hi pot haver confiança entre les entitats territorials, i sense aquesta confiança s’encoratja el separatisme.

Els diners sempre divideixen. Per això necessites publicar les balances fiscals, i que les normes per repartir els recursos siguin molt clares. Si el Govern n’oculta les xifres, és fàcil fomentar el victimisme.

El Quebec rep més del que contribueix. Sí, d’acord amb una fórmula d’equilibri pactada entre totes les províncies. Forma part de la nostra societat i, de nou, el tenim a la Constitució. L’Estat federal actua com a Robin Hood i al Quebec arriben, per exemple, dòlars d’Alberta. És bo pertànyer a un país que acudeix en ajuda de les zones més necessitades.

Aquesta claredat s’agraeix en temps de crisi. La claredat i la transparència són claus quan la gent ho passa malament per les retallades i sospita que ha perdut més que el veí.

Sí, si vostè disposa d’una democràcia que permeti la col·laboració entre iguals, però els nacionalismes tendeixen a ser excloents. És cert que aquesta és la deriva natural de les nacionalitats dominants als estats plurinacionals. Però qui exerceix el poder té la responsabilitat de crear un sistema on totes les minories nacionals puguin contribuir amb tot el seu potencial a l’Estat col·lectiu. El resultat és un Estat més fort.

Més fort que l’Estat mononacional. Hi ha 4.000 pobles amb una identitat nacional. El planeta esclataria si cadascun tingués un Estat.

Els canadencs salven la Terra. Els canadencs tenim l’obligació de mostrar al món que és possible tenir un Estat multinacional fort amb un sistema federal just i que, com a ciutadans i persones del món, som millors gràcies a això.

12-IV-13, Xavier Mas de Xaxàs, lavanguardia