la nova llei de finançament concedeix als partits més diners dels contribuents

La llei de Finançament dels Partits vigent es va aprovar el 2007 i es va modificar el 2012. Com totes les reformes del finançament polític a l’Espanya democràtica, la nova llei concedeix als partits més diners dels contribuents. 

L’any 2007, l’últim auditat pel Tribunal de Comptes, els partits van rebre subvencions directes de 281 milions d’euros; uns 8 euros per elector, dels quals 6 es van destinar al funcionament ordinari i 2 a compensar despeses electorals. La taxa dels partits parlamentaris de dependència dels diners públics durant el període 2003-2007 va ser del 93%. Res no indica, tanmateix, que l’abundant finançament públic hagi servit per frenar la corrupció política.

La llei del 2007 justifica l’ampliació de les subvencions perquè els partits no hagin de dependre dels grups d’interès que busquen avantatges especials del sector públic. Aquest argument ja es va utilitzar el 1987. La mesura no va servir llavors perquè els partits renunciessin als ingressos irregulars i no hi ha motius per esperar que ara serà diferent.

Les lleis de finançament polític no redueixen la capacitat del sector públic per concedir avantatges especials ni n’impedeixen la venda als qui busquen aconseguirlos. Quan es regulen els diners dels partits, es tracta de prevenir la compra d’influència política establint límits sobre les donacions i els agents que poden efectuarles. Per exemple, la llei vigent no permet que les donacions (i condonacions de deutes financers) als partits superin els 100.000 euros anuals a preus del 2007, obliga els donants a identificar-se i prohibeix les donacions de les empreses que contracten amb el sector públic.

Però la mateixa llei conté excepcions i llacunes que permeten eludir aquests límits. Així, el sostre de 100.000 euros no s’aplica a les donacions d’immobles, a la cessió d’actius a preus inferiors als de mercat, als crèdits en termes avantatjosos ni a la prestació de serveis professionals. I la prohibició per a les empreses que contracten amb el sector públic no afecta les donacions d’abans de la firma del contracte o un cop s’ha acabat. La regulació no impedeix que els diners del sector privat arribin a la política, si bé influeix en la manera de transferir-los.

El procediment de rendició de comptes tampoc no està pensat per frenar la corrupció. La llei del 2007-2012 no obliga els partits a integrar als seus comptes l’activitat de les seus locals, on abunden les oportunitats de vendre favors amb la requalificació de terrenys, la concessió de llicències i l’adjudicació de contractes. Els partits tampoc no tenen l’obligació de presentar comptes dels seus grups a les cambres representatives ni d’integrar a la seva comptabilitat la de les fundacions que hi estan vinculades.

Aquestes obligacions comptables tan incompletes no són compatibles amb la transparència en els ingressos dels partits que diu que busca la llei que en regula el finançament. La transparència requereix que se sàpiga quins diners reben els partits i l’ús que en fan. Els informes del Tribunal de Comptes tenen molt poc valor informatiu per als votants. I el notable retard amb què es publiquen en limita encara més la utilitat. Com que les donacions s’han de publicar als informes, el retard impedeix als votants de conèixer qui finança els partits que els demanen el vot a les eleccions.

Aquest deficient sistema de control no és atribuïble a la ignorància del regulador, que en aquest cas és el regulat. Quan es van redactar les lleis del 2007 i 2012, els partits disposaven de diverses recomanacions del Tribunal de Comptes i del Grup d’Estats contra la Corrupció per millorar el sistema de fiscalització. De manera que els errors que persisteixen semblen defectes de construcció pensats per mantenir ocultes les activitats que els partits no volen revelar. I que quan s’arriben a conèixer és per les investigacions judicials i dels mitjans de comunicació. A la pràctica, la informació d’aquestes fonts s’ha convertit en un important factor dissuasiu de les activitats corruptes pel cost personal que comporta la publicitat dels noms dels qui hi participen.

Segons la meva opinió, les noves subvencions als partits polítics que autoritza la llei vigent no frenaran la corrupció, com tampoc no ho van fer anteriorment. Pels càrrecs públics que prenen decisions en qualsevol àmbit territorial, el cobrament de comissions pels avantatges i contractes que concedeixen és el principal mitjà de què disposen per monetitzar el poder que obtenen amb les eleccions. Però un finançament públic més gran facilita que els representants polítics desviïn cap al seu enriquiment personal fons que amb menys recursos públics per costejar la despesa es destinarien a la tresoreria dels partits.

12-IV-13, Enrique García Viñuela, professor d'Economia Aplicada, Universidad Complutense de Madrid, lavanguardia