"La lluita a Àsia pels recursos", Brahma Chellaney

La competència pels recursos naturals estratègics –incloent l’aigua, els minerals i els combustibles fòssils– sempre ha tingut un paper important en la conformació de les condicions de l’ordre econòmic i polític internacional. Tanmateix, ara l’esmentada competència s’ha intensificat perquè inclou pràcticament tot Àsia, lloc on el creixement demogràfic i el ràpid desenvolupament econòmic durant les últimes tres dècades han portat una gana insaciable pels severament limitats subministraments de productes bàsics clau.

Àsia és el continent més pobre en recursos naturals del món, i la sobreexplotació dels recursos naturals que té ha creat una crisi ambiental que està contribuint al canvi climàtic regional. Per exemple, l’altiplà del Tibet, que conté la tercera reserva de gel més gran del món, s’està escalfant gairebé el doble de la taxa mitjana mundial a causa d’una convergència rara d’altes altituds i baixes latituds amb conseqüències potencialment greus quant al subministrament d’aigua dolça a l’Àsia.

En altres paraules, tres crisis interconnectades –una de recursos, una d’ambiental i una de climàtica– amenacen el futur econòmic, social i ecològic d’Àsia. El creixement demogràfic, la urbanització i la industrialització exacerben les tensions relacionades amb els recursos, la qual cosa causa que algunes ciutats travessin per greus problemes d’escassetat d’aigua i pateixin degradació del medi ambient (tal com pot testificar qualsevol persona que hagi viscut en carn pròpia el núvol tòxic de Pequín). Els subsidis dirigits als combustibles fòssils i a l’aigua han contribuït als dos problemes.

En enfrontar greus limitacions de subministrament, les economies asiàtiques recorren cada vegada amb més freqüència a l’ús de minerals, fusta i combustibles fòssils provinents d’altres continents. No obstant això, importar aigua d’altres llocs és extremadament difícil i prohibitivament car. I Àsia té menys aigua dolça per persona que qualsevol altre continent a part de l’Antàrtida, i un dels pitjors problemes de contaminació de l’aigua del món.

De la mateixa manera, l’escassetat d’aliments és un problema cada vegada més gran per als països asiàtics, ja que els rendiments dels cultius i la producció total d’aliments creix més lentament que la demanda. Alhora, l’augment en els ingressos està alterant la dieta de la població, que ara inclou més proteïnes animals, agreujant encara més els desafiaments relatius als aliments que enfronta Àsia. La intensificació de la competència pels recursos naturals entre els països d’Àsia és el que dóna forma a la geopolítica dels recursos, incloent la construcció d’oleoductes i gasoductes. La Xina ha aconseguit obtenir nous subministraments d’hidrocarburs a través de conduccions provinents del Kazakhstan i Rússia. Però aquesta opció no està disponible per a d’altres economies asiàtiques principals –com, per exemple, per a les del Japó, l’Índia i Corea del Sud– que no comparteixen fronteres amb els proveïdors ubicats a Àsia Central, l’Iran o Rússia. Aquests països continuen depenent d’importacions de petroli que arriben des d’un cada vegada més inestable golf Pèrsic.

D’altra banda, els temors de la Xina quant que forces navals hostils podrien segrestar la seva economia en vetar les importacions de petroli han portat que aquest país acumuli una massiva reserva de petroli, i a més que planifiqui dos corredors estratègics d’energia al sud d’Àsia. Aquests corredors proporcionaran una ruta de transport més directa per al petroli i gas liquat que provenen de l’Àfrica i el golf Pèrsic, i alhora reduiran l’exposició que significa l’ús de rutes marítimes vigilades per forces navals dels Estats Units.

Un dels corredors esmentats s’estén al llarg de 800 quilòmetres des de la badia de Bengala, travessa Birmània i arriba fins al sud de la Xina. A més de la construcció de gasoductes –està previst que el primer s’acabi aquest any–, el corredor inclourà un ferrocarril d’alta velocitat i una carretera que aniran des de la costa birmana fins a la província xinesa de Yunnan, la qual cosa oferirà per primera vegada a les províncies remotes de l’interior de la Xina una sortida al mar. L’altre corredor –els treballs de construcció del qual s’han vist endarrerits a causa d’una insurrecció a la província pakistanesa del Balutxistan– s’estendrà des del port pakistanès controlat per la Xina a Gwadar, a prop de la frontera del Pakistan amb l’Iran, a través de la serralada del Karakorum fins a Xinjiang, una província xinesa productora d’energia. En donar a la Xina al febrer passat control sobre el seu port estratègic a Gwadar, el Pakistan ha permès, de manera notable, que el Govern xinès construeixi allà una base naval.

Tenint en compte l’important paper que els recursos naturals han exercit històricament en les relacions estratègiques globals –fins i tot com a propulsors d’intervencions armades i guerres de gran escala–, la cada vegada més tèrbola geopolítica dels recursos amenaça amb exacerbar les tensions existents entre els països asiàtics. L’augment de la dependència de les importacions d’energia ja s’ha utilitzat com a motiu per justificar l’èmfasi més gran que es posa al poder naval, la qual cosa fa emergir noves preocupacions sobre la seguretat de les rutes marines i la vulnerabilitat que enfronta Àsia a causa d’alteracions en els subministraments.

Això explica en part les tensions actuals entre la Xina i el Japó sobre les seves conflictives reclamacions territorials amb relació a illes ubicades al mar Oriental de la Xina, que ocupen una superfície de tan sols set quilòmetres quadrats, però que estan envoltades de riques reserves d’hidrocarburs. Les disputes al mar del Sud de la Xina que impliquen la Xina i cinc dels seus veïns i les disputes al sud d’Àsia igualment estan impulsades per recursos naturals.

Si bé la competència estratègica pels recursos continuarà donant forma a la dinàmica de seguretat de l’Àsia, els riscos associats poden ser moderats si els líders estableixen normes i institucions destinades a la construcció de cooperació basada en regles. Desafortunadament, poc s’ha avançat en aquesta matèria. Per exemple, no existeixen acords de cooperació i aprofitament compartit de l’aigua per a 53 de les 57 conques hidrogràfiques transnacionals que hi ha a l’Àsia.

De fet, Àsia i Àfrica són els únics dos continents on la integració regional encara ha de refermar-se; a Àsia això passa en gran manera a causa que la diversitat política i cultural, junt amb les animositats històriques, han obstaculitzat la creació d’institucions. Les relacions polítiques tenses entre la majoria de subregions de l’Àsia fan que sigui difícil assolir-ne tant una estructura de seguretat que inclogui tota la regió com una cooperació més efectiva quant als recursos naturals.

Això podria tenir implicacions importants per a l’ascens ostensiblement imparable d’Àsia, i per tant per a la decadència suposadament inevitable d’Occident. Al cap i a la fi, les economies asiàtiques no poden sostenir el seu impressionant creixement econòmic sense abordar els desafiaments que enfronten quant a temes ambientals, de seguretat i recursos naturals, i cap país no pot abordar aquests temes per si sol.

10-IV-13, Brahma Chellaney, lavanguardia