"Crisi dels drets", Fernando Ónega
Quan sento la gent que invoca els seus drets, començo a tenir l’horrorosa sensació que parlen d’una cosa molt antiga. Per exemple, el dret constitucional a un habitatge digne només existeix a efectes romàntics, exclusivament teòrics, i no passaria res si s’esborrés de la Constitució.
El dret bàsic al treball queda desautoritzat cada dia per la força de l’economia i l’evidència estadística. A quin tribunal es reclama quan se li nega a un ciutadà? El dret que no t’expulsin de casa teva per una dificultat no depèn de cap llei, sinó que un banc sigui pietós o un jutge decideixi, com ho estan fent alguns, paralitzar tots els desnonaments. El dret a la justícia gratuïta naufragarà el dia que arribi un altre augment de les taxes. Els drets a l’educació i a la salut es mantenen, malgrat els ajustos, però tothom té por que siguin temporals, segons com vinguin les necessitats d’estalvi públic, i força ciutadans tenen l’amarga sensació que els hi estan retallant. El que passa en alguns hospitals és una mostra eloqüent i dolorosa que tenen raó. I aquell vell dret a la propietat dels diners acaba de rebre una clatellada seriosa amb tot el que s’ha esdevingut a Xipre. Els teus estalvis són els teus estalvis mentre algun poderós no decideixi el contrari.
S’està produint, doncs, un retrocés de conquestes socials com no recordem ni els més grans de la crònica. El concepte mateix de dret social, consolidat al llarg de segles, està patint en aquesta crisi una minva històrica. I el que és pitjor: es pateix enmig de la passivitat general, gairebé sense veus que s’alcin per denunciar-ho. Només alguns moviments socials fan la seva aparició crítica i reivindicativa, però ràpidament surt algú amb més poder per desqualificar-los pel seu radicalisme o perquè posen en perill alguna part del sistema.
Acceptem de manera resignada que la crisi econòmica imposa sacrificar-ho tot, des de porcions de benestar fins a serveis públics que consideràvem fins fa poc intocables. És la crisi dels drets. Lentament, però cruelment, està destruint alguns dels fonaments que van definir el progrés de la humanitat.
2-IV-13, Fernando Ónega, lavanguardia