quina legitimitat política quan l’Executiu insta el Judicial a desautoritzar el Legislatiu?

El Tribunal Constitucional (TC) vol saber si el Parlament manté que Catalunya és sobirana. Aquest és el sentit de la providència acordada ahir i remesa a la Cambra catalana perquè en un termini màxim de deu dies informi sobre la vigència o no de la declaració que va aprovar el 23 de gener passat i que ha estat impugnada pel Govern espanyol. El TC pregunta, en concret, si aquest primer text votat pel ple del Parlament continua vigent o si va ser, de cap a peus, substituït per l’aprovat el 13 de març, a proposta del PSC.

El dubte pot semblar intrascendent, sobretot si s’estima que els dos textos han estat votats i aprovats i se’ls considera complementaris. Però el Constitucional té les seves raons per efectuar una pregunta que, en aparença, pot resultar ociosa. El matís que al TC li consta oficiosament –encara que naturalment disposa del text aprovat– és que el PSC va tenir interès que en la segona declaració, la del març, no apareguessin referències a la sobirania de Catalunya. Amb independència de les valoracions polítiques que puguin fer-se sobre això, el fet rellevant per al Constitucional és que si el Parlament no manté la definició de Catalunya com a subjecte polític sobirà, el fons del debat pot canviar, perquè és en aquesta manifestació on hi ha el rovell de l’ou de tot el conflicte plantejat.

És la primera vegada que al TC se li demana que anul·li una declaració política d’un Parlament autonòmic i abans de decidir si admet a tràmit o no la impugnació presentada pel Govern espanyol vol saber amb rigor de què s’està parlant. El TC no es deleix per assumir aquest conflicte i, d’altra banda, hi ha dubtes sobre quina part de la declaració del Parlament és la que se suposa que caldria suspendre si es tramita el recurs de l’Executiu. En definitiva, en mitjans del mateix TC s’estima que aquesta institució només entrarà de ple en el debat respecte de la reivindicació de sobirania per a Catalunya si l’esmentada proclamació es manté, i que l’absència de l’expressió li donaria una via de sortida per considerar que en tot aquest contenciós no hi ha matèria constitucional.

La providència del TC va ser rebuda amb certa dosi d’estupor a Catalunya, tant per part del Parlament i el Govern com per totes les formacions polítiques. La presidenta de la Cambra catalana, Núria de Gispert, la va qualificar, de fet, d’“insòlita i sense precedents”, i va encarregar un informe als serveis jurídics per donar resposta a l’Alt Tribunal, encara que va assegurar que “les dues són vigents i complementàries” i tenen un caràcter purament polític i no comporten efectes jurídics. És la mateixa tesi que va preconitzar el portaveu del Govern, Francesc Homs, que no va dubtar a manifestar que les dues declaracions “són perfectament complementàries”, i va ser, en realitat, la idea que van sostenir el conjunt de partits catalans, incloent-hi els que en el seu moment les van votar en contra, com el PP i C’s.

10-IV-13, J.M. Brunet/J. Gisbert, lavanguardia