"The best way to rob a bank is to own one", William Black
L’any 2005, l’editorial de la Universitat de Texas va publicar un llibre amb un títol formidable: The best way to rob a bank is to own one (La millor manera de robar un banc és tenir-ne un). El títol era la citació literal d’una declaració tan cínica com clarivident realitzada per un comissionat del govern de Califòrnia en seu parlamentària. L’obra s’ocupava de la crisi d’entitats d’estalvis i préstecs que es va produir als Estats Units durant els anys vuitanta i noranta i descrivia amb precisió el que enunciava en el seu subtítol: com els directors executius i els polítics havien saquejat aquestes entitats. El seu autor, William Black, no era un autor de manuals d’autoajuda o de bones pràctiques, sinó un acadèmic especialitzat en crims econòmics que ha treballat des de diversos càrrecs institucionals en polítiques de regulació econòmica i en la prevenció del frau i que, en l’actualitat, manté un blog que es pot llegir al The Huffington Post. I el seu llibre s’ha anat convertint amb el pas dels anys, per raons òbvies, en un clàssic que es pot rellegir amb profit en ocasió de cada nova crisi financera.
El concepte clau posat en circulació en l’obra era el de control fraud, amb el qual Black, recorrent a la doble significació del terme fraud en anglès, denominava tant els actes enganyosos que realitzen en benefici propi alguns directius fent un ús instrumental de l’empresa que dirigeixen com els mateixos directius fraudulents que els cometen. Aquest concepte reprenia una idea llançada a principis dels noranta per George Akerlof i Paul Romer a Looting: The economic underworld of bankruptcy for profit (L’espoli: El submón econòmic de la fallida amb afany de lucre): la idea que per a un directiu pot resultar personalment més profitós portar la seva empresa al desastre, una idea que no resulta tan estranya com podria semblar a primera vista, si es comença per pensar en els criteris amb què no fa massa s’avaluaven l’eficiència i la productivitat de les entitats financeres, en la manera com s’incentivaven els directius que obtenien resultats espectaculars a curt termini i en el fet que totes les bombolles acaben esclatant.
La història explicada per Black és un episodi relativament antic d’una llarga història criminal protagonitzada per directius fraudulents que, amb l’ajut de la comptabilitat creativa i els sistemes piramidals, amb la connivència d’auditories de renom i polítics amb poder i amb la tolerància de les polítiques desreguladores, han sabut prémer una imatge tan idíl·lica com falsa de la situació de les seves entitats per usar-la com esquer en les trampes que han parat als inversors, clients i ciutadans que han acabat pagant les seves festes.
En el llibre de William Black, que si es trobés a les nostres llibreries seria una bona lectura per al dia de Sant Jordi, no es parla, evidentment, de Xipre, on s’acaba d’experimentar una nova modalitat de robatori de bancs que sembla que podria tenir un gran futur a d’altres estats del Mediterrani.
9-IV-13, Josep Maria Ruiz Simon, lavanguardia
