la Françafrique, mig segle després de la ’independència'

L’última –i victoriosa– revolució de la República Centreafricana rebla el clau de les peculiaritats polítiques de l’Àfrica: va vèncer el bàndol al qual assistia la raó, però des de França fins a la Unió Sud-africana passant per la Unió Africana ningú no sembla satisfet amb el triomf de Séléka, com es diu l’aliança dels quatre moviments rebels.

La història d’aquest alçament és típica de l’Àfrica negra: en un Estat depauperat (la República Centreafricana és un dels més pobres del món) i d’estructures sociopolítiques mínimes, gairebé a nivell tribal, un president colpista –en aquest cas, François Bozizé– incompleix les promeses fetes a l’oposició en armes i aquesta acaba per enderrocar-lo després d’una ofensiva llampec que culmina amb la fugida de Bozizé del país.

La victòria irrita Pretòria, que deixa una ajuda militar important a Bozizé, inclosa la guàrdia presidencial, i també França, que ocupa militarment l’aeroport de la capital, Bangui, sense procedir, però, a l’evacuació del miler llarg de ciutadans francesos que hi viu. La República del Txad, el braç executor de l’hegemonia gal·la en aquesta part de l’Àfrica, també es distancia de Séléka, mentre la Unió Africana fa una crida a la pau i amenaça amb sancions el líder de la rebel·lió, amenaces que semblen gairebé enyorança de Bozizé, ja que d’entrada ha suspès la República Centreafricana de la militància a la Unió.

Bozizé va irrompre en la política del seu país de la mà de l’estrafolari i sanguinari emperador Bokassa, que el va nomenar general de brigada. El 2003 Bozizé va expulsar del poder el president Ange Félix Patassé, que havia perdut la confiança de París i, conseqüentment, del Txad.

L’encimbellament de Bozizé no va significar més canvi que el dels beneficiaris del nepotisme. Ara els càrrecs, les prebendes i els negocis abundants passaven a ser exclusiva de l’ètnia del nou president. Les altres coses van continuar com sempre: la corrupció, els abusos i les promeses incomplertes.

La reacció a aquest estat de coses va ser la clàssica de l’Àfrica negra: quatre agrupacions polítiques que no tenen absolutament res en comú excepte el rebuig a Bozizé s’alien (Séléka significa exactament això, aliança) per a un alçament que no triomfa el 2006 gràcies a la intervenció armada francesa. Però aquell fracàs militar de Séléka va ser relatiu. Van acceptar l’alto el foc i la continuïtat de Bozizé, però amb promeses de reformes, de reestructuració del Govern, reincorporació dels amotinats a la vida civil del país i diverses millores democràtiques.

Bozizé no va complir res del que havia pactat i Séléka va reprendre aquest any l’ofensiva, que ha triomfat contundentment ara. En les lluites de Bangui van morir només tretze soldats sud-africans, probablement membres de la guàrdia pretoriana de Bozizé.

Perquè es vegi que la seva revolució és un alçament justicier, el cap de l’aliança, l’advocat Djotodia, ha declarat que el Govern actual i el primer ministre, Nicolas Tangaye, continuaran en les seves funcions i que se celebraran eleccions generals el 2016. Això no li ha impedit dissoldre el Parlament i governar a cop de decrets; és a dir, democràcia a l’estil Séléka. O a la centreafricana, perquè al país amb prou feines no ha canviat res des del 1960, any en què la república es va independitzar de França.

6-IV-13, Valentín Popescu, lavanguardia