"Economia budista", Luis Racionero
Ara que la Xina inicia la seva quarta generació de líders post-Mao amb el debat sobre desenvolupament davant qualitat de vida, ja que no s’entreveu encara l’equilibri entre desenvolupament econòmic i desenvolupament polític, es pot recordar que la disjuntiva quantitat-qualitat o creixement-benestar va ser resolta de manera original pel petit Bhutan, país budista entre el Nepal i el Tibet. El 1972 el rei Jigme Singye Wangchuck va suggerir una alternativa al producte nacional brut (PNB), la mesura per la qual els països avaluen el seu progrés. En comptes del PNB va ordenar al seu país que adaptés el BNB, benestar nacional brut (o net, suposo).
Des del 2008 una nova constitució va ordenar que tots els programes governamentals –des de l’agricultura fins als transports i el comerç exterior– s’han d’avaluar no pels beneficis econòmics sinó per la felicitat que poden produir. La Constitució dels EUA parla també de la pursuit of happiness, però allà creuen que és per mitjà del dòlar. El 2009 el ministre de Comunicació de Bhutan va declarar a The New York Times: “Ja veuen en què acaba la fe en el creixement material sense matisos i sense qualitat”, al·ludint a la crisi econòmica, “les societats industrialitzades s’estan adonant que el PNB és una esperança trencada”.
Naturalment, el Banc Mundial i l’FMI van preguntar: “Com es mesura el benestar?”, ignorant o oblidant que des dels anys setanta s’han elaborat indicadors socials per mesurar la qualitat de vida, perquè entre el 1960 i el 1970 el PNB per càpita del Japó es va quadruplicar, les exportacions del país es van quintuplicar i el parc de cotxes es va multiplicar per 18 en una població que va créixer l’11%, però, simultàniament, el nombre de pacients neuròtics es va triplicar, els preus del sòl es van multiplicar per cinc, la congestió i contaminació es van fer molt pitjors. L’ambient urbà es va deteriorar desastrosament.
Per això es va arribar a la conclusió que el PNB no és una mesura correcta del nivell d’un país. L’abundància material que mesura el PNB no comporta automàticament qualitat de vida, benestar o felicitat. Per això, així com en la dècada del 1920 es va elaborar el concepte del PNB i renda nacional, a partir del 1970 es va investigar el disseny d’un índex compost, una variable macrosociològica i macropsicològica que complementi el PNB com a indicador del funcionament d’una societat. Aquest benestar nacional brut seria l’indicador afegit que mesuraria l’augment anual de qualitat de vida.
Per això cal seleccionar les variables rellevants, mesurar-les i afegir-les. Ho exposo al meu llibre De paro al ocio, basant-me en els mètodes d’Osgood, Perloff, Wingo i Olaf Helmer per quantificar variables qualitatives, o sigui, mesurar la qualitat.
La metodologia existeix, és la societat qui ha de prioritzar la mesura del benestar al costat de la de creixement. La Xina, de moment, no ho preveu, però Bhutan ha produït un intricat model de benestar que comprèn els quatre pilars, els nou àmbits i els setanta-dos indicadors de felicitat. Els quatre pilars d’una societat feliç són economia, cultura, medi ambient i bon govern. Després subdivideix aquests quatre àmbits en nou: benestar psicològic, ecologia, salut, educació, cultura, estàndards de vida, ús del temps, vitalitat de la comunitat i bon govern. Diu l’informe de Bhutan al Times: “Tot això ha d’analitzar-se utilitzant els 72 indicadors socials. Per exemple, en l’àmbit de benestar psicològic, els indicadors inclouen freqüència d’oració i meditació, i de sentiments d’egoisme, gelosia, calma, compassió, generositat, frustració i fins i tot pensaments suïcides. Cada dos anys aquests indicadors s’han de revaluar per un qüestionari a tota la nació”, segons el secretari de la Comissió del Benestar Nacional Brut, Karma Tschiteem.
La pràctica de Bhutan podria exportarse a altres països. Birmània, Tailàndia o Laos podrien plantejar-la. Coincideix aquest afany amb la proposta d’E.F. Schumacher, l’autor de Small is beautiful, en el seu assaig Economia budista. Diu Schumacher: “El budista veu l’essència de la civilització no en la multiplicació de necessitats, sinó en la purificació del caràcter humà. L’economista clàssic mesura el nivell de vida per la quantitat de consum anual, assumint que una persona que consumeix més estarà millor que una altra que consumeix menys. Per a una economia budista aquest enfocament és irracional, ja que el consum és només un mitjà per aconseguir el benestar humà. L’objectiu ha de ser obtenir el màxim de benestar amb el mínim de consum”. Si es parla d’economia budista és perquè aquest enfocament suposa un canvi important en els valors i fins i tot en la visió del món de les societats materialistes, capitalistes o comunistes.
6-IV-13, Luis Racionero, lavanguardia