"Partits polítics i decadència democràtica", John William Wilkinson

Els passa alguna cosa als partits polítics històrics a tot Europa, alguna cosa sens dubte nefasta. Presenten un aspecte de pacient en declivi irreversible i, per acabar-ho d’adobar, resulta que ells mateixos estan tancant els hospitals que els podrien salvar.

La gran sorpresa de les últimes eleccions a Itàlia ha estat el magnífic resultat aconseguit pel popular còmic Beppe Grillo i el seu Moviment 5 Estrelles, que amb prou feines disposava de finançament o d’un programa realitzable. L’èxit que ha tingut es deu al carrer i a les xarxes socials; per això s’ha erigit en un seriós avís per als navegants que tripulen les antiquades i sobrecarregades naus que transporten els altres partits cap a l’inevitable naufragi i desballestament final.

Però malgrat que Itàlia és un mirall útil en el qual es pot emmirallar la política i l’economia espanyola, el que està passant amb els partits històrics del Regne Unit també mereix que es prengui en consideració. Perquè si algun país de la zona euro sentís la temptació d’abandonar la regió, abans de fer un sol pas li convindria estudiar amb molta cura el cas britànic, ja que malgrat presumir de viure en el millor de dos mons i creure que manté Brussel·les subjugada, va pel camí de ficarse en uns embolics realment colossals.

En endinsar-se la Gran Bretanya en la desobedient dècada del 1960, un dels únics canvis significatius que s’havia produït des de la Segona Guerra Mundial –i potser la primera– en el transcórrer polític de la nació va ser que el Partit Laborista havia desbancat el Liberal com a alternativa als conservadors. Els militants d’aquests partits es comptaven per milions. Els Joves Conservadors es vantaven de ser l’organització més gran d’aquest tipus més enllà de les fronteres de l’URSS o de la Xina.

Malgrat que sempre són reticents a l’hora de facilitar estadístiques, la Central Office dels Conservadors va admetre el 1951 que tenia 2.850.000 afiliats. El Partit Laborista, en canvi, era menys caut. Amb raó: si el 1965 la militància fregava els sis milions i mig, quan va guanyar per primera vegada les eleccions Margaret Thatcher, el 1979, va assolir els 7.236.00 gràcies, en gran part, als sindicats. La dècada dels Beatles, els experiments amb drogues i el misticisme oriental, els dos partits principals juntament amb els minoritaris –Liberal, Comunista, Nacionalista…– sumaven deu milions de militants.

Quan el laborista Tony Blair va arribar al poder el 1997, la militància del seu partit amb prou feines superava els 400.000; a finals del 2007, havia baixat fins a 177.000. Quan David Cameron va guanyar a les urnes el maig del 2010, el Partit Conservador tenia 290.000 afiliats, xifra que ara s’acosta a la dels laboristes el 1997. Això significa que, en una sola generació, l’afiliació als partits polítics ha baixat del 20% a l’1% de la població.

Com s’explica una patacada tan gran? Entre altres raons, perquè els partits que movien les masses es van apartar de la militància de base, mentre van caure en mans d’assessors a sou i banquers sense escrúpols. Dit d’una altra manera: de comptar amb el suport de les masses van passar a ser partits dels amos dels mitjans de comunicació de masses.

D’altra banda, l’índex de participació a les eleccions ha seguit el mateix camí. Des de la introducció la dècada de 1920 del sufragi universal, es va mantenir en una mitjana de 75%, fins a assolir el 1951 el 84%; i no va experimentar cap variació d’importància abans que, de sobte, en les eleccions de juny del 2001, baixés al 59,4%, o, en les del 2005, al 61,3%. Aquesta marcada tendència a la baixa coincideix amb l’allunyament en massa de la fe religiosa, com, així mateix, amb l’auge dels nous sistemes de comunicació sense fil.

Mentre els dos grans partits es convertien en hermètiques i jeràrquiques empreses alienes a les necessitats reals del poble –tots dos obsedits a disputar un centre desdibuixat–, ha anat augmentant la desconfiança generalitzada, de la mà de les noves maneres d’atreure i difondre l’opinió de les masses.

El que és dolent d’aquest declivi és que els partits, espantats i insegurs, en comptes de tornar a les arrels, contracten cada vegada més assessors, spin doctors, think tanks, mags, gurus, espies, hackers i aneu a saber qui o què més. Això sí: tots esplèndidament remunerats. Però el que és pitjor, com que ja no compten amb les quotes de les bases per finançar-se, han caigut en la trampa que els han parat els veritables poderosos. És més: els polítics, després de tant consultar amb suposats experts, només semblen interessats a infligir ja no només insidiosos i desproporcionats impostos als contribuents, sinó una infinitat de normatives i prohibicions capaces d’emprenyar fins i tot el més dòcil dels ciutadans.

Hi ha més coses. A la Gran Bretanya del 1900, els governs locals obtenien el 90% dels ingressos a les seves pròpies circumscripcions. Arribats a la malgastadora dècada del 1960, ja no recaptaven ni la meitat. El 2000, el 90% procedia del Govern central. És a dir: n’hi ha hagut prou amb un sol segle per invertir la piràmide. Les conseqüències salten a la vista.

Mentre naufraguen els partits tradicionals, pugen com l’escuma els moviments populistes rabiosament ultranacionalistes, antieuropeus i xenòfobs. Com l’UKIP (Partit de la Independència del Regne Unit) o l’encara més sinistre neofeixista BNP (Partit Nacional Britànic), que, fundat el 1982, és l’únic partit a l’alça amb una certa experiència.

Al cor de la bonica i bucòlica Anglaterra, sobre les teulades de les típiques casetes envoltades de flors que susciten històries d’assassinats recargolats, cada vegada es fan onejar més banderes de sant Jordi, una creu vermella sobre fons blanc, que és la bandera anglesa. Aviat se sabrà si també és la dels immigrants. El senyor Cameron i els partits ultranacionalistes ja se n’ocupen.

31-III-13, John William Wilkinson, lavanguardia