"La incontinència verbal", Màrius Carol

Els polítics espanyols tenen això que se’n diu incontinència verbal, segurament perquè la premsa els hem fet un cas excessiu, oblidant que els representants dels ciutadans han de ser notícia pel que fan i no pel que diuen. Als diaris anglosaxons, poques vegades una declaració ascendeix als titulars, perquè entenen la dialèctica política com una cosa que forma part del joc del poder, però que afecta poc la vida dels ciutadans.

A Espanya, la incontinència assoleix nivells preocupants. Un agafa el diari i hi troba un mateix dia la delegada del Govern a Madrid que li etziba a la líder de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques que té vincles amb l’entorn d’ETA sense aportar una sola prova, o hi descobreix el president de la Junta d’Andalusia que assegura que té la consciència tranquil·la en el cas del frau dels ERO, com si el problema fos de remordiments i no de responsabilitats polítiques. Si ens remetem a la història recent, podríem recordar els brots verds de què parlava la ministra Elena Salgado i que només ella veia, l’afirmació de José Luis Rodríguez ZaNo tenir una idea i poder expressar-la, això fa un polític en aquests temps líquids patero que Espanya tenia el millor sistema financer del món poc abans d’haver de ser rescatat o les fanfarroneries d’Aznar, que assegurava que Espanya creixia més que Alemanya i oblidava que la meitat del PIB eren els ajuts dels alemanys mitjançant els fons europeus. La verborrea, que és la incapacitat de l’individu de guardar silenci, és de dretes i d’esquerres, i es considera un dels trets característics de la incontinència verbal.