"Educació: la primera, i pitjor, enganyifa", Gerard Costa
Conviure professionalment amb la universitat pública, durant anys, permet aportar una anàlisi i un diagnòstic, com a mínim desapassionats, sintetitzats en la frase final de la pel·lícula Blade Runner, de Ridley Scott: “He vist coses que no creuríeu, moments que espero que no es perdin en el temps”.
He vist crear, des del poder públic, fins a un total de 236 campus universitaris. Construïts des del vertigen immobiliari, aporten un model on gairebé el 30% de les carreres tenen menys de 40 alumnes de primer ingrés que, en general, la societat no necessitarà ni, sens dubte, farà servir.
He vist una societat on els pares exigeixen poder enviar els seus fills a la universitat i els fills exigeixen poder allargar sense pressa les seves aficions juvenils. El resultat de tot això és un sistema on llegim màximes com ara “si tots aproven, això funciona; si cap estudiant no fracassa, l’ensenyament triomfa”. Tot plegat ens condueix a una fàbrica de títols devaluats, a un forat negre de recursos públics i a la necessitat de fer cursos posteriors per intentar donar ocupabilitat a aquests universitaris.
He vist adorar el projecte Erasmus dels estudiants, allò que segons Umberto Eco era la revolució sexual que aportaria la primera generació de veritables europeus. Un projecte liderat folgadament –en nombre de participants– per Espanya, que envia alumnes a universitats com la de Bari (a Itàlia), on, com diuen les xarxes socials, “no cal ni anar a classe”, i molts menys a les universitats alemanyes, que ningú no escolliria per a la gran gresca final.
He vist el mal de la politització dels gerents de la universitat pública, el seu servilisme al poder públic i la creació de megaestructures (assessors, caps de gabinet, secretaris i molts, molts directors). Espanya ha innovat en autoqualificar-se com a “campus d’excel·lència”, sense cap rigor ni valor. Espanya ha mantingut els graus de quatre anys en una Europa que adoptava preferentment el model de tres anys, bo i causant desajustos, costos i nous canvis en el futur: tot això per evitar les reduccions necessàries de les universitats públiques.
Podem aprendre de models com el nord-americà, amb una selecció real a l’entrada; del model finlandès, bolcat a donar suport al professorat; o del model indi, basat en la competitivitat, la competitivitat i la competitivitat. Però abans hauríem de canviar la nostra estructura: no acceptar gerents amb poltrona que tornin a parlar-nos de la “modernització cap a l’excel·lència”.
Avui, una vegada més, el diagnòstic internacional sobre el nostre model universitari públic parla sens dubte de malbaratament econòmic, i, encara pitjor, d’afavorir una societat que ja no es pot permetre malbaratar tants esforços i tantes il·lusions de les pròximes generacions.
24-III-13, "Esforços dilapidats", Gerard Costa, professor de Direcció de Màrqueting d'ESADE, lavanguardia
