sobre el ’rescat’ bancari a Xipre
El Partit de la Llibertat Individual (P-LIB) condemna enèrgicament l'atracament als dipositants de Xipre pels seus governants i banquers. A l'espera d'una major concrecció de les mesures que adoptarà el govern de Nicòsia, ja sabem que els comptes corrents seran saquejats per l'Estat i que s'obligarà a una quita del deute subordinat. La quita dels dipòsits es realitzarà mitjançant un impost especial. Poques vegades havia quedat tant clar el caràcter arbitrari i confiscatori dels impostos. Els col·legis xipriotes hauran d'ensenyar una nova fàbula de la cigala i la formiga on ambdues moren perque la formiga deixà els seus estalvis a l'abast de l'Estat.
No hem d'oblidar que la fallida dels bancs xipriotes ve precedida per la quita del deute grec, pel que seran els qui tinguin comptes corrents a Xipre els qui paguin la decisió del govern grec de no pagar el seu deute. Aparentement els espanyols no hauriem de preocupar-nos massa pel que ha passat a Xipre, perque a nosaltres ja ens han saquejat els comptes corrents d'una manera més subtil: amb pujades en els impostos de sempre i amb la certesa de més impostos en el futur per a pagar el deute que ens ha deixat el rescat bancari. Tot i així, el cas de Xipre no ha de deixar d'alarmar-nos a tots els demés europeus, perque l'Eurogrup i l'Estat xipriota han creuat totes les línees vermelles i s'han tret totes les caretes per a recòrrer a la confiscació directa i imminent del diner dipositat. És difícil creure que aquest saqueig, tan legal com il·legítim, no hagi de sentar un precedent terrible a escala continental.
Óscar Timón, Portantveu del P-LIB en Economia, ha declarat que “el cas xipriota mostra la realitat del robatori institucionalitzat que és el sistema bancari actual“. “Els ciutadans no dipositen el diner en els bancs sinó que se'l presten, generalment sense saber-ho”, ha explicat, afirmant que “els fons de garantia de dipòsits són una entelèquia que realment no garantitza res i l'únic que fa és reforçar l'enganyifa als ciutadans, fent-los creure que el seu diner està segur”. “Si realment el diner estigués dipositat als bancs, el fons de garantia de dipòsits seria innecessari, i al no ser així, l'únic que fa el fons és adornar un prèstec com si tingués la seguretat d'un dipòsit”, ha afegit. Timón recorda que “tot el sistema està organitzat per a aconseguir dos objectius: primer, que els bancs puguin prestar bojament sense gaire risc, ja que en cas de producir-se pèrdues seran d'altres qui les paguin; i segon, que els Estats puguin seguir demanant prestades ingents quantitats de diner que surten de la creació de crèdit per part dels bancs comercials i del banc central“.
Els liberals reiterem que hi ha una alternativa al rescat bancari, la qual no correria a càrrec del contribuent. Consisteix en que siguin els amos dels bancs, és a dir, els seus accionistes, qui hagin d'assumir la pèrdua (igual que en qualsevol altre empresa fallida), i que el banc converteixi part del deute contret amb els seus creditors a llarg plaç en accions, passant a ser aquests els nous amos del banc. Això no afecta als dipositants. Per més que ara se n'adonin de l'enganyifa que han patit i comprenguin que en realitat eren creditors a curt plaç del banc, els dipositants mai tingueren intenció d'invertir en la entitat i no tenen per qué fer-se corresponsables del seu acompliment.
El P-LIB proposa una sol·lució definitiva per a que això no torni a ocòrrer, acabant a més a més amb les crisis econòmiques que de manera recurrent sacudeixen l'economia. Aquesta sol·lució consisteix en:
- Que els dipòsits ho siguin de veritat, exigient un coeficient del 100%.
- Que quan s'efectuï un prèstec, ja sia a curt o a llarg plaç, s'en tingui coneixement i no s'emmascari com a dipòsit.
- Que s'elimini l'anomenat fons de garantia de dipòsits, innecessari si hi ha un coeficient del 100% i immoral en el cas dels prèstecs perque equival a que tota la societat garanteixi les inversions d'uns amb el diner de tots.
- Que s'eliminin els privilegis que permeten als bancs, entre d'altres coses, endeutar-se massivament a curt plaç per a prestar a llarg; i que ni els dipositants ni la resta de la societat responquin de les pèrdues d'un banc, que han de recaure exclussivament sobre els seus propietaris, com en qualsevol altre negoci.
- Que s'estableixi la total llibertat d'elecció de moneda, acabant amb les lleis de curs forçós i abol·lint els bancs centrals.
17-III-13, http://www.p-lib.es/economia/chipre-sienta-un-precedente-terrible/