"Final d’etapa", Santiago Muñoz Machado

El nou esclat de la corrupció política, que estem contemplant sorpresos des de fa setmanes, ha obert una altra vegada les cortines del miserable teatret on personatges reals representen la seva vida i miracles; un llibret dominat per les baixes passions en el qual es menysprea qualsevol virtut pública i s’exhibeixen les aparences, els enganys i l’avarícia sense cap fre.

La corrupció i la crisi econòmica demolidora que ens fueteja han destapat la gravíssima situació que travessen les institucions que vertebren el nostre sistema polític i constitucional. El llarg cicle econòmic dominat pel creixement i la generació de riquesa, que va començar pocs anys després del restabliment de l’Estat democràtic, social i descentralitzat, ha ocultat la simultània decadència de les institucions. Desaparegut l’encobriment que va facilitar l’opulència, ens hem trobat, d’un sol cop, amb la misèria econòmica i amb la greu crisi institucional.

No faré un recorregut complet sobre les seves manifestacions. No fa molt que he publicat un llibre ( Informe sobre Espanya. Repensar l’Estat o destruir-lo, Crítica, tercera edició, desembre del 2012) en què desvelo els termes de la decadència de l’Estat de les autonomies i n’explico els fonaments. Però començo per dir-hi que gairebé res no funciona correctament en l’actualitat: dels partits polítics als sindicats, del Tribunal Constitucional al Consell General del Poder Judicial, de l’Administració de l’Estat a l’Administració local, de la universitat a la justícia ordinària…

S’estén cada vegada més entre els ciutadans la convicció que aquest enfonsament ens posa a la porta de sortida d’una etapa política i constitucional que s’està esgotant, i que no pot estirar-se més perquè la resistència a acceptar l’esmentat final posaria el sistema sencer en una crisi molt més greu i difícil de resoldre.

Crec que els problemes d’organització i funcionament que se’ns presenten acumuladament amb tanta força tenen les seves arrels en l’època de la transició, quan el famós i reiterat “consens” va dominar la reconstrucció de l’Estat.

El consens va deixar molts problemes sense resoldre perquè es basava en la idea que la voluntat d’acord, manifestada llavors pels principals grups polítics, seria suficient per resoldre qualsevol discrepància o necessitat que sobrevingués en el futur. El pronòstic era del tot equivocat com comprovem ara. Un Estat no pot funcionar sobre la base de la bona voluntat sinó de polítiques concretes, que no és possible que siguin sempre concertades, i de regles constitucionals i legals clares que serveixin per resoldre els conflictes.

És sorprenent comprovar quantes qüestions constitucionals rellevants es van quedar sense regular confiant que el consens les resoldria en el futur. Tan sols considerant una cosa tan essencial com l’estructura territorial de l’Estat, la Constitució no va definir el mapa autonòmic, no va concretar les comunitats autònomes que existirien ni la seva mida, no va especificar si tindrien o no idèntica organització i règim de competències, si el sistema seria uniforme o asimètric, ni va precisar la significació de conceptes essencials com el de “competències exclusives” o “executives”; res no va establir sobre les relacions intergovernamentals, i ni va deixar clar si totes les comunitats autònomes tindrien potestats legislatives. No va regular com hauria de ser l’Administració autonòmica i la classe de relacions que haurien d’establirse amb les entitats locals, etcètera.