"L’hora del ‘sextremisme’ ", Miquel Molina

L’ ús del cos nu com a eina de protesta és segurament tan vell com l’espècie humana, però en la història recent arrenca els anys setanta amb la irrupció de l’streaking. A Barcelona, la primera notícia sobre aquesta expressió de rebel·lia consistent a córrer nu per la via pública va aparèixer a La Vanguardia el 15 de març del 1974. En un breu s’informava que “uns joves” s’havien exhibit despullats pels voltants de la Travessera de Dalt. Dies abans s’havien registrat casos similars a Galícia i el País Basc.

 

 

El que ara fan les dones feministes de l’associació Femen –recordeu que van irrompre diumenge al col·legi on votava Berlusconi amb els cossos seminús i grafitejats amb frases contra el polític dretà– té un precedent artístic. Va ser també el 1974 quan Marina Abramovic va protagonitzar la seva performance titulada Rythm 0. L’artista es va plantar davant una taula on hi havia un retolet que deia: “Aquí hi ha 72 objectes que es poden utilitzar sobre mi com es vulgui. Jo sóc l’objecte”. Hi havia una pistola, una bala, un ganivet, cadenes, un fuet, esparadrap, fulles, tisores... Els espectadors eren al principi passius, però es van anar animant fins que, a les sis hores, n’hi va haver que van obligar a aturar la funció davant el caire que agafava l’afer. A Abramovic la van despullar a cops de tisora, la van pintar, la van tallar, la van tocar, la van decorar amb una corona d’espines i fins i tot li van posar la pistola carregada a la templa.

A les Femen també solen maltractar-les els policies que les detenen. N’hi ha prou amb veure les imatges de l’acte de diumenge per comprovar la desproporció de la força emprada pels agents italians. Però encara ho passen pitjor als països de l’Est, on s’assisteix a un retrocés en temes com la igualtat de gènere o d’orientació sexual. A Bielorússia, per exemple, van ser segrestades per policies que van simular una execució i les van abandonar després despullades en un bosc. Entre aquestes autodenominades sextremistes destaca com a nova icona de la ira feminista la ucraïnesa Oksana Xatxko.

 

La radicalitat de les seves posades en escena i el seu anticlericalisme visceral els poden treure moltes adhesions, però no es negarà que la resposta brutal que rep el seu activisme remet als motius que van inspirar fa 40 anys el muntatge d’Abramovic: posar en relleu que la nuesa femenina continua suscitant els instints més violents entre alguns homes, incapaços d’assumir que el gaudi del cos aliè requereix abans un acord mutu.

Les Femen es van fer famoses el 2012 per les seves protestes contra la prostitució a l’Eurocopa d’Ucraïna i Polònia. Tenen un gran domini dels ressorts mediàtics i han adaptat el feminisme a l’estètica dels nous temps: elles mateixes, totes de notable bellesa, es defineixen com a “soldats moralment i físicament en forma”. Se les pot veure com un grupuscle extremista més, efectivament, però també com una expressió més del descontentament que s’estén per Europa. Per una Europa on mig milió de dones cauen anualment a les xarxes dels traficants d’esclaves.

27-II-13, Miquel Molina, lavanguardia